L'independentisme pragmàtic, un fracàs?

per Gerard Goday, estudiant de Ciències Polítiques de la UPF

Ara fa 15 dies vaig llegir un article d'opinió a l’Independent anomenat “L’independentisme pragmàtic, un fracàs”. Al voltant d’aquell article em van sorgir diverses reflexions, plasmades en les properes línies.
Començarem per on toca: El principi. El 7 de gener d’enguany, Pedro Sánchez va resultar investit president del Gobierno de España a causa de l’abstenció d’ERC. Aquesta abstenció va ser a canvi de la famosa “taula de diàleg”. Aquest pacte va provocar que per primer es trobessin ambdós governs per establir les bases de la taula. Aquell primer contacte va suposar, principalment, dos fets: El primer, que el MHP Torra liderava la representació del govern català. I la segona, que això havia de suposar una programació de les pròximes trobades bilaterals de la taula de diàleg.
En el dia de la investidura, pràcticament ningú s’imaginava l’abast que malauradament ha acabat tenint la Covid-19. Per tant, la resposta del Gobierno a aquesta era encara més impredictible. Per tant, criticar la decisió presa abans de saber que hi hauria aquesta reacció concreta a la pandèmia mundial em sembla que és demanar als diputats fer una feina que no és la seva: la futurologia.

Cal matisar que la primera trobada de taula de diàleg no s’ha cancel·lat sinó que s’ha postposat, per motius de causa major –força obvis-. Per tant, a hores d’ara criticar o lloar els resultats de la taula de diàleg em sembla molt precipitat; crec que tots aquells que la volen morta per autocomplaença s’hauran d’esperar.

Cal ser sincers: Jo, amb la taula, sóc molt escèptic. L’Estat Espanyol, en el “millor” dels casos ens oferirà un nou Estatut. El qual serà totalment insuficient. Ara, quan finalment fracassi la taula de diàleg, si fracassa, se’ns obrirà un nou escenari, on els detractors de la taula tindran dues opcions.

La primera, començar una campanya de desgast a ERC, “veieu com la taula no ha funcionat!?”. Aquesta opció seria molt autocomplaent “tenia raó des d’un principi!”, però completament improductiva per a la consecució de l’Estat propi.

La segona, reafirmar l’argumentari independentista. Des del 15M, s’ha anat repetint un mantra que deia que amb Podem al Gobierno es podria fer un referèndum. Ara es dóna la situació d’un govern de coalició PSOE-UP, que és el govern que en teoria hauria de ser més “amable” cap a les tesis independentistes que ens pot oferir Espanya. El trencament d’aquest mantra, d’aquesta manera de pensar, pot suposar una finestra d’oportunitat per augmentar el nombre d’independentistes. Alguns podran dir “ja està aquest parlant d’eixamplar la base” com a crítica. Però no hi acabo de veure el problema amb “eixamplar la base” (l’expressió mai m’ha convençut, però ja ens entenem). Mai, en cap elecció, l’independentisme ha superat el 50% dels vots. I això és una realitat que hem d’assumir i revertir-la, en serà una oportunitat. D’aquesta tria depèn, a parer meu, part de l’èxit de l’independentisme.