El nou independentisme

per Lluís Bou

L’autodenominat independentisme pragmàtic, el que presentava com a oferta electoral una via dialogada amb l’Estat, i que va tenir tant suport, ja pràcticament no existeix. L’aposta que representaven tan bé Gabriel Rufián o Joan Tardà no dona més de si. Rufián encara va poder imposar a ERC un últim aval a l’estat d’alarma de Pedro Sánchez, però no li toleraran gaires xecs en blanc més que erosionin el cartell electoral de Pere Aragonès. Tardà ja ha canviat de pantalla i s’ha sumat a Sobiranistes, el projecte impulsat per l’empresari Jaume Roures que ja no és estrictament independentista, i que els ben informats pronostiquen que està greixant un nou tripartit. Potser la taula de diàleg s’acaba reunint d’esma, però ja és massa evident que ningú no se la creu. No donarà cap resultat significatiu, més enllà de la foto, si és que se celebra. Sánchez acaba de pactar el decret de la “nova normalitat” amb Ciutadans, i això és la consolidació d’una línia.

D’independentisme només en queda un, i és l’unilateral, que per la via dels fets s’està imposant, com es veurà en les eleccions de l’Assemblea Nacional Catalana i com ja es va veure en les de la Cambra de Comerç. Cap govern espanyol voldrà negociar la independència de Catalunya, i per tant només queda la confrontació política no-violenta. Com ha de ser aquesta confrontació és el que han de desenvolupar els dirigents independentistes, començant pel president Puigdemont. I especialment respondre’s a una pregunta per tornar la credibilitat a l’independentisme, a l’estil de la que es va fer Lenin el 1902: què fer? Què fer quan Catalunya rellanci la declaració d’independència i el govern espanyol respongui amb la seva reiterada carta de la repressió? D’això en sortirà el nou independentisme.