De Mira

per Albert Balanzà

Diu Joan Francesc Mira que "la geografia immediata i petita, la terra o l'asfalt on habita, els arbres i les plantes, les planes o muntanyes o la mar, són un dels fonaments ni prescindibles ni accessoris en l'existència d'un nen o en la memòria i la història d'un adult". "La meua petita persona, la meua vida i la meua memòria, no es pot entendre sense una geografia concreta amb molts segles d'història acumulada, d'història humana i d'història natural", diu a El tramvia groc, el primer de memòries seves inspirat en Le tramway del perpinyanès Claude Simon, i que en aquest confinament he aprofitat per llegir després de Tots els camins, el segon de memòries de Mira.

Vaig descobrir Mira cap allà el 92 a través de les pàgines de El Temps, sempre a l'últim article de la publicació, i ell ha estat l'estendard d'una alta cultura valenciana (i catalana) -així ho matisa- que m'ha obert una infinitat de portes cap als clàssics estalviant-me de moment la lectura aprofundida. Mira obre les portes de Sant Agustí, de Dante, del pare Batllori, del món dels Borja, del Montaigne tan suat de citar pels directors de diari que tiren de llibres de cites… Però Mira ens ensenya sobretot com és la terra que trepitgem i quin és el nostre mapa. Si Sànchez Piñol reivindica la descripció dels personatges ("vull saber com és l'esquena d'un protagonista", va dir un cop a la Jaume Fuster) i si Rodoreda era la descripció del sentiment, Mira és l'aire i la visió de la terra. T'imagines el nen Mira a la porta de casa fent el trajecte vital que arribaria a través de la Via Augusta, Domitia i Aurelia fins a Roma, i vas amb ell.

No es pot entendre la persona sense la geografia, i aquest confinament m'ha servit per aprofundir en la terra de Mira, també en la de Joan-Lluís Lluís, que són una part del meu mapa, i viatjar a les terres d'Atxaga, Dickens, Coe, a la Patagonia anarquista de fa cent anys i a la Buenos Aires actual sempre sotragada politicament. Sense sortir de casa.