per Pere Martí @peremarticolom

En Pitu està deprimit. El seu equip, l’Espanyol de Cornellà ha baixat a 2a. Són moments dolorosos i tot i que ens uneix una llarga amistat, no el puc acompanyar en el sentiment. M’hi esforço, però no puc. Quan ho intento, recordo aquells crits de ‘Puta Barça, Puta Catalunya’ que sentia a la grada del cantó de mar del camp de Sarrià. Era molt jove i m’impressionava que un club de Sarrià escupís tant d’odi cap al club amb el qual compartia ciutat i país. En aquella època, des de la grada, ens tiraven patates amb fulles d’afeitar clavades a la gent del Barça, per fer-nos mal de veritat. Mala gent, vaig pensar, però no podem generalitzar.

En Pitu no ha sigut mai d’aquests. Al contrari, en Pitu és dels que anava a Sarrià amb la bandera de Roger de Llúria, deia ell, de la blanc i blava, i amb una estelada. Fins que un dia, uns energúmens el van apallissar. Duien bufandes del seu mateix club, però el van apallissar per l’estelada, a crits de ‘separatista de mierda’. Des d’aleshores va seguir anant a Sarrià, però sense l’estelada. El president del club era un franquista que no només no perseguia aquests grups sinó que els alimentava.

Quan el club es va vendre el camp i es va exilar a l’estadi Lluís Companys, en Pitu va començar a deixar d’anar als partits. Era lluny, feia fred, no hi havia ambient i tot plegat feia bastanta pena. Però quan l’Espanyol va deixar Barcelona i se’n va anar a Cornellà, en Pitu va revifar. No era la seva ciutat, però era el seu club i amb la línia blava del metro s’hi arribava, després d’una llarga passejada per la vila del Baix Llobregat. La il·lusió es va anar apagant amb el temps a la mateixa velocitat que descobria que podia seguir els partits assegut còmodament a casa. Ja s’havia convertit en un perico de sofà, sense massa motivació, però sempre ha mantingut una petita flama dins el cor. Jo, l’únic que li puc dir per consolar-lo, és que el que més m’emprenya és que hagi estat un equip esportivament destrossat per una directiva incompetent el que els ha enviat a Segona i no un Barça triomfant, orgullós del seu estil de joc i enveja de tot Europa. És a dir el Barça de Joan Laporta i Pep Guardiola. Pitu, estem cardats.