per Ernest Cauhé @ernestcauhe

Et calces els mitjons i les vambes esportives, que diuen que ha arribat el dia. Et volta pel cap constantment el mantra: distància, mans, mascareta. Però els protocols no t’aigualiran el dia. Saps que en arribar, el sentit comú, el compartir, el somriure, els jocs i les ganes de festa et guiaran. Les criatures -com han patit- s’ho mereixen.

Des de les oficines, la gerent s’ha hagut de barallar amb tres funcionaris per poder accedir a l’escola i poder obrir el casal, o l’esplai o les colònies. Encara li han demanat un càrrec especial i pagar al centre el gel hidroalcohòlic. Tampoc no hi haurà wifi, cadascú haurà de pagar les dades de la seva butxaca si es vol posar música a la jornada de festa.

La reobertura és ben bé un esclat de joia. Nenes que s’abracen, nens que la xoquen. I al petit que entra plorant per tants dies de no deixar el pare, l’abraces i l’acarones, mentre intentes col·locar-te bé la mascareta. I passa per davant i saludes amb llàgrimes als ulls una família que no ho pogut pagar la matrícula després de tanta desfeta. Mentrestant, el claustre de mestres està reunit. Avaluen riscos i protocols per si es pot obrir o no al setembre.

Saps d’uns companys que, sense la certesa de cobrar mai la feina, han aixecat el casal d’un barri difícil. Un 90 per cent dels nanos amb beca, però els diners no arribaran fins al 2021, si arriben, coses de la paperassa. I quan acaba el dia, sense saber si ets ‘educador’ o ‘mestre’ i no havent fet ni un minut de matemàtiques, t’adones que la lliçó està apresa.