Espionatge al Parlament

Periodista. Journaliste, Itonai

@lluisbou

per Lluís Bou

L’espionatge al president del Parlament, Roger Torrent, és la mostra més crua que el diàleg que ens havien venut amb el govern espanyol era fals i tenia els fonaments corcats. Que fos espiat el dirigent d’ERC més contrari al rupturisme institucional, el que va vetar la investidura de Carles Puigdemont i que va abocar la legislatura a un anar tirant, mostra que el govern del PSOE i Podemos no dona el més mínim marge.

Pedro Sánchez sap que l’Estat espanyol no es pot reformar en profunditat, i que el controla un deep state jurídico-monàrquic del qual participa la branca històrica del PSOE. Espanya es va articular com un imperi fort, mai com una nació, i això es va escrostonar el 1898. I si a partir del 1975 va aguantar, va ser amb aquest caràcter polític fort, tolerant una autonomia mai del tot digerida.

Però aquesta articulació sobretot estructural, feble en consensos profunds i en relats compartits que diria Yuval Noah Harari, ha col·lapsat amb la crisi del règim del 1978. Només n'ha quedat un imperi en retrocés, i un deep state en estat de nervis, quan veu que també es comença a enfonsar la monarquia. Espanya va arribar tard a la seva configuració com a nació perquè amb la seva experiència imperial ho va fiar tot a l’estructura de poder i no va preocupar-se de construir una realitat nacional respectuosa compartida. No és que no la tinguin per a l’Estat perifèric, sinó que no la tenen ni per al nucli central, com es queixava Antonio Machado en plorar les dues espanyes. Molt imperi, però molt poca nació, i per tant cap consens, i per això enrocats en l'imperi. O com va descriure Antonio Cánovas del Castillo: “És espanyol qui no pot ser una altra cosa”. Goya ho va pintar magistralment a “Duel a garrotades”.