per Pere Martí

Diuen els que hi entenen que el paper ha mort. El paper com a lletra impresa, amb tinta, amb fotos, amb portades i contraportades, amb columnes i anuncis. Si ha mort, com és que en tenen un a les mans que ja fa vint anys que explica coses de la Vila? Perquè no és un paper mort. Han mort i moriran papers, però els papers que expliquin coses interessants, allò que abans se’n deien notícies, sobreviuran. El coronavirus ens ha endollat a tots a una pantalla, per llegir, per distreure’ns, per informar-nos, per comprar… A la xarxa hi és quasi tot. Hi falta una cosa. Les relacions humanes, el contacte físic, el plaer de fullejar un llibre, d’anar al cinema i al teatre i de llegir diaris, passant pàgines, començant-los pel darrera, o pel davant.

El confinament és l’antítesi de la llibertat personal. No el discuteixo sanitàriament, però en discrepo humanament, socialment, de forma radical. Sense veure’ns, sense tocar-nos, sense moure’ns no som persones. Amb l’Independent em passa el mateix. M’agrada tocar-lo, remenar-lo, tornar a recuperar-lo. M’agrada trobar-me’l al bar, a la farmàcia o a la biblioteca. I que m’expliqui què passa a la cantonada, al carrer de sota o a la plaça de més amunt, perquè també és el meu món, el meu univers social.

Hi escric perquè em deixen escriure el que vulgui, com aquesta columna onanista, pilota, que no pot deixar passar un homenatge a tots els que el fan cada setmana, començant per l’Albert, el seu director, el que em va enganyar per ser-hi, perquè no li pots dir mai que no, perquè ell sempre fa molt més que tú pels altres, per la cara, sense por, amb generositat. Necessitem l’Independent, com necessitem la birra, el futbol, els llibres i el sexe, perquè ens fa ser com som. Vint anys més, amb permís del coronavirus, i encara que siguem independents, farà falta l’Independent, perquè la vila de Gràcia, la nostra vila, el necessita. Hi serem, fins que l’Albert ens foti fora per escriure totes aquestes coses tan ensucrades, però ja se sap, en els aniversaris, a mesura que passen els anys, un s’estova. Ja m’ho perdonaran. I si no, que em fotin fora.