Un poema visual de Joan Brossa a la Festa Major

Per Florencia Guntín, veïna de Gràcia. Joan Brossa mai no va realitzar cap de les seves obres de poesia visual amb les seves pròpies mans. D’ell era la idea, és a dir, el que és fonamental. “La pintura –afirmà Leonardo- és una cosa mental”. A l’hora de materialitzar-la, Brossa era un maldestre. Encarregava la formalització de les seves obres a un discret grup d’amics i íntims col·laboradors. Els enviava als Encants a cercar un pupitre d’escola, una vella màquina d'escriure o un humil martell... A vegades, quan el poeta no estava satisfet amb el fruit de les compres dels seus assistents, els en-viava de nou, fins que tornaven amb la troballa encertada. I d’aquesta manera, sota les seves precises indicacions, naixia un nou poema visual, una nova escultura poema.

Aquest va ser un descobriment de qui escriu aquest article, aleshores membre de la Comissió de la Festa Major del carrer de Verdi (entre Or i la Perla) quan, a principis de 1987, discutien quin havia de ser el decorat de la festa i van decidir demanar la col·laboració d'en Joan Brossa. Si la majoria de guarniments dels carrers graciencs s’inspiraven en l’imaginari dels contes populars, amb les pel·lícules de Walt Disney, o ens transportaven a una medina àrab o a un poblat indi, què impedia cercar en l’univers visual de la poesia i de l’art contemporani? A on estava el límit?

Amb tal propòsit, vaig visitar Brossa, en dues ocasions, al seu estudi del Guinardó. Fetes les presentacions, li vaig demanar que ens fes un poema visual, que motivaria la decoració del carrer i la portada del programa. La resposta del poeta no es va fer esperar i d’entre un munt de paperassa va extreure’n una carpeta. Del seu interior hi va retirar un petit retall de paper de diari antic, el fragment d'un anunci d'una botiga de barrets. Una imatge amb cinc capells. “Dibuixa-hi –em va indicar expeditiu- les cinc vocals...” “Cadascuna sota el seu barret, en majúscules, amb lletra de pal... que es noti que estan fetes a mà...”. “Jo no en sé de dibuixar –va afegir-, fes-ho tu!, que ets l'artista...”.

De tornada a l’estudi vaig fotocopiar la imatge dels bar-rets. Vaig repintar amb negre la seva silueta. Amb “tipp-ex” vaig aclarir el fons i contorn dels barrets. A sota, amb re-tolador vermell, vaig escriure de l'A a la U, les cinc vocals.

A la segona visita, un Brossa complagut va donar el visti-plau al resultat. Va signar al cantó superior dreta del dibuix i encara hi va apuntar l'adreça particular, a on li havia de deixar alguns exemplars del programa imprès.

Setmanes després, l’obra brossiana va ser reproduïda i ampliada a 240 cm. -cada lletra en contraxapat de fusta- formant el guarniment de les dues portalades del carrer de Verdi. Una a la cantonada amb el carrer de l'Or, l'altra al carrer de la Perla. El poema va aparèixer a la portada del programa de festes i, al seu interior, una breu presentació biogràfica del poeta a veïns i visitants.

Les lletres, la poesia. “Els poemes –explicaria Brossa a una entrevista- estan fets de paraules. Les paraules estan fetes de lletres. Així, doncs, les lletres són les eines del poeta”. Sovint Brossa utilitzarà l'abecedari, les vocals o una sola lletra com icones per construir o compondre les seves obres visuals. L'abecedari (la poesia), formant les dents d'una clau, obrirà totes les por-tes. A una altra ocasió, l'abecedari sense la C, l’E i l’H, esdevindrà una elegia al Che Guevara. Sovint representarà una solitària A en majúscula i amb barret de copa, la lletra Alfa, la primera i origen del nostre abecedari. I, en el cas del poema visual del carrer de Verdi, les cinc vocals -altre cop la poesia-, empolainades i amb les seves millors gales perquè és Festa Major! A gaudir-la, com una veïna més.

Anys després, la Fundació Joan Brossa escollí aquest poema visual per fer-ne una edició facsímil amb el títol “Poema Visual 1969-2001”. Una errada, potser perquè en desconeixen l’origen, que aquest making of esmenarà per la data autèntica: “Poema Visual 1987”.

“El món de Brossa -escriu Jordi Coca al diari Ara, 29/12/2013- amb una mitologia pròpia d'anticlericalisme, odi als burgesos i reivindicació de la menestralia aparentment ingènua i artesanal, es dota d'una força enorme pel fet d'esdevenir, alhora, l'hereu més profund i complet de Marcel Duchamp, i l'admirador de Stéphane Mallarmé, de Richard Wagner, del transformista Leopold Fregoli i del cineasta George Méliès. En conjunt, tots aquests creadors podrien aplegar-se sota una divisa central de Brossa: cal no confondre fantasia i imaginació. La fantasia enganya, la imaginació allibera”. Trenta i tants anys més tard, i repensant la Festa Major post-Covid19, aquelles preguntes segueixen obertes: què ens impedeix cercar en l’univers visual de la poesia i de l’art contemporani? A on està el límit?