Beatriz Ruiz Pérez, poeta.
Cauran les fulles a la Vila de Gràcia,/ ningú s'espera res.
El sol llueix com el foc encès/ d'un fènix de flama resplendent.
Cauran les flors de la Vila de Gràcia,/ ja no és veu res.
El terra s'ha enfosquit de taronges/ i vermells.
S'ha tornat en una estora de pètals riallers.
Va marcant els carrers amb la seva veu/ dolça d'amor i de sedes diferents.
Cauran les fulles a la Vila de Gràcia, ara s'escolta el vent que és regira en una ploma del no-res. S'estira suau, s'endolceix.
És com si es convertís en un petó/ de castanyer.
Cauran les fulles de la Vila de Gràcia i es quedaran dibuixades en un paper.
Portaran música, lluiran com una ràfega/ d'aire fred.
És la lletra gravada en una de les parets/ i que pinta en un nèctar transparent.
És el perfum d'una tardor enamorada que inquieta arrossega en uns llavis d'un rosa pàl·lid, que la natura, la vila, la crida/ com una dona més.
S'enllaça en la màscara del verd. És la seva gràcia que va lleugera/ en un petit moment.
És el dard de la Vila de Gràcia que t'enganxa,/ et captiva com una mel i et quedes quiet contemplant la bellesa de la font, de la plaça de Virreina on el metro/ de la Fontana t'espera com un rei.
Cauran les fulles, les flors a la Vila de Gràcia que és un dels barris que més visitem.
Ballarem la rumba catalana a sabor/ de l'aigua que és d'on ve. És el seu agraïment.