Silvia Manzanera
El meu tiet Pedro té 55 anys i una deficiència intel·lectual degenerativa que s’ha intensificat després dels mesos de confinament. Està molt trist. Li va cos-tar entendre la mort de la seva mare fa dos anys i tampoc entenia ara perquè no podia anar al taller a treballar. La rutina diària de desplaçar-se fins allà, fer les tasques assignades, fer el cafè amb els com-panys i una cigarreta eren la medicina per mantenir-se sa. Però un dia es va perdre fent el trajecte de sempre entre la ciutat on viu i la limítrofa per anar al Centre Especial de Treball amb el bus. I aquí comença el drama. La tutora legal del Pedro, la seva germana gran i amb els diversos màsters sobre dependència que et treus fent de cuidadora, emprèn la tasca de re-soldre el problema del transport. Primer, els serveis socials estan saturats; maleït bitxo. Després venen les vacances, faltaria més. I ara que hem tornat, s’ha de revisar tota la documentació a veure si a algú se li encén la bombeta.

Mentrestant ella va d’administració en administració perquè li diguin que sense cita prèvia no la poden atendre, encara que vingui de part d’una d’elles, o que millor truqui al 112, només triguen uns 45 minuts en atendre’t. Sí que ha quedat clar que els serveis socials d’un ajuntament poden assumir el transport d’un usuari que ho necessiti, però ha de treballar a la mateixa ciutat. Es veu que som molt moderns però els ajuntaments veïns encara son incapaços de coordinar serveis. I mentre Larra encara riu des d’allà on sigui en veure com vivim el Vuelva usted mañana en una versió tecnològica igual d’àcida però més dolorosa, la meva àvia plora des d’allà on sigui perquè la societat avançada del 2020 segueix maltractant els seus membres més dèbils.