Caminar

Les casetes d'Encarnació, eix reivindicatiu de Salvem l'Alzina
Les casetes d'Encarnació, eix reivindicatiu de Salvem l'Alzina | À.G.P.

Diuen que caminar és traslladar-se a peu d’un lloc a un altre. A vegades, però, caminem sense anar enlloc, com aquesta primavera que ens hem vist obligats a fer-ho a casa o al terrat. A l’estiu, encara capficats, hem pogut anar una mica més lluny i trepitjar vells i nous camins a l’aire lliure. Joves i grans ens hem posat a caminar per tot arreu. Hem tingut la necessitat de fer-ho per salut i per foragitar la por. Ai, el poder de la por.

També podem caminar en cercles, bucles o de recules fent passes endarrere. Estic pensant en reivindicacions populars com Salvem l’Alzina i les casetes d’Encarnació, de moment tot tancat i barrat, ni una passa. O Salvem L’Illa que segueix pel mateix camí. Fa sis anys que els esplais Matinada-Pòrtics i l’Espurna de Gràcia demanen un espai defi nitiu per desenvolupar la seva activitat i ara els han fet fora del local que tenien al carrer Jaén. És aquesta la resposta?

I arriba la tardor amb moltes preocupacions, però també amb unes veus excepcionals: les de les nenes i nens que van o surten de l’escola. Feia temps que enyorava aquesta remor. Segueixen les concentracions a la plaça de la Vila, el 16 d’octubre, farà tres anys que hi som: encallats, testimonials, persistents..., però sense fer via.

Potser quan llegiu aquesta columna hauran inhabilitat el president de la Generalitat, per mantenir una pancarta a Palau a favor de la llibertat d’expressió! Entretant el maleït virus –d’acord: mascareta, distancia, mans– ens està matant l’ànima. De veritat estem caminant? Cap a on?