Les terrasses excepcionals

Terrasses al carrer Gran de Gràcia. Foto: Silvia Manzanera

Per Miquel Colomé i Ferrer, conseller del Grup Municipal d’ERC a Gràcia.

El 21 de maig de 2020 l’Ajuntament de Barcelona va publicar un decret d’alcaldia on s’establien mesures per a l’ampliació de l’espai públic destinat a ampliar terrasses. El decret deia: “la situació d’excepcionalitat ha debilitat de forma greu el sector de la restauració. La restauració és una peça clau de l’activitat econòmica, de la configuració de l’espai urbà i de la integració social de la ciutat: l’hosteleria i la restauració dóna ocupació a més de 85.000 treballadors i compta amb més de 8.000 empreses que s’hi dediquen”. “Cal adoptar mesures extraordinàries que ajudin a pal.liar les dificultats econòmiques i evitar les pèrdues de llocs de treball”. Tots els grups municipals van estar-hi d’acord. Però l’aplicació del decret va ser un problema. L’allau de sol·licituds de noves o ampliacions de terrasses va ser tan gran que el consistori no podia respondre en el temps previst.

Des d’ERC-Gràcia vam presentar un prec al districte per tal que, si no es responia en 15 dies, aquesta sol·licitud s’entengués com a autorització per silenci administratiu, no a l'inrevés com deia el decret. No va ser admès. El temps era un factor clau en aquesta mesura; dia que passava era dia perdut. Els restauradors s’havien gastat 300 euros pel cap baix a dissenyar i presentar la seva sol·licitud i ho havien fet amb caràcter d’urgència. El patiment era expressat en totes les visites que vam fer, els nervis i l’angoixa es veien a flor de pell. Finalment, l’ajuntament va trobar una solució salomònica: va prorrogar aquestes mesures excepcionals fins al 31 de desembre de 2021, un any més del què estava previst.

L’urbanisme tàctic va començar a delimitar noves terrasses. Per tot Barcelona van aparèixer senyalitzacions amb els pivots grocs i fluorescents en places d’aparcament de cotxe. Fins i tot blocs de ciment. No eren terrasses atractives, no era la seva funció. La funció era evitar que la distància física entre les persones i els aforaments a l’interior dels locals condemnessin molts negocis al tancament per no complir les mesures de seguretat que requeria el PROCICAT.

Menys a Gràcia. A finals de juliol, dos mesos després del decret d’alcaldia, no es coneixia cap actuació al districte. La preocupació era tan gran que un grup de restauradors de Gràcia es van organitzar. Què passava a Gràcia?

Aquesta associació va fer una primera protesta amb una concentració a la plaça de la Vila el 12 d'agost, dies abans de la Festa Major. Coincidint amb aquest fet, les terrasses excepcionals van començar a aparèixer a tot el districte.

Menys al barri de la Vila de Gràcia. La Vila té una trama urbanística amb poc aparcament de cotxe. De manera que molts restauradors de la Vila s’han quedat sense terrassa excepcional.

La denegació de les terrasses es justifica per les ordenances en seguretat, amplada dels carrers o per soroll. Però la realitat és que les terrasses excepcionals només s’han fet en calçada, on hi havia el cotxe, la moto o la càrrega i descàrrega. Però, és això el que diu el decret? Doncs no.

En el punt 4 de l’article 3 diu: “cas que no sigui possible la ubicació de terrassa en calçada, l’Ajuntament ha d’estudiar altres solucions d’ubicació inclús amb la instal.lació d’altres elements diferents als mòduls. S’entén per mòdul l’associació d’una taula i quatre cadires, com a màxim”. Només que poguéssim autoritzar mòduls de taluleta amb dues cadires, molts restauradors en tindrien prou per reactivar el seu comerç. Aquesta solució ja s’està treballant al Raval, un barri devastat per la situació de la pandèmia i necessitat d’activitat econòmica per fer-lo reviure.

El debat de la privatització de l’espai públic a Gràcia ha estat molt important en els últims anys. El pla d’usos ja ha fet disminuir 30 llicències al sector de la restauració en 4 anys (L'Independent de Gràcia, núm 812). La regulació de terrasses també és necessària i anàvem pel bon camí. Però actualment no estem en el debat de com transformem la societat, sinó de com sobrevivim.

La Cooperativa Resolís (La Barraqueta de la Plaça del Raspall ) ho explica molt bé: “Vam decidir (no sense molts debats i assemblees demanar l’autorització excepcional d’una terrassa al carrer. Nosaltres no creiem en un model basat en l’ocupació de la via pública per part de negocis privats… Els dos mesos tancats havien esgotat els estalvis de la cooperativa i estàvem en ERTO”…