En tenim més de cinc

Cua de votació davant de l'institut Serrat i Bonastre, l'1 d'Octubre del 2017
Cua de votació davant de l'institut Serrat i Bonastre, l'1 d'Octubre del 2017 | À.G.P.

Fa anys vaig visitar una exposició al Centre Pompidou que més tard es va presentar al Palau Macaya: Les mans miren, una mostra per invidents on tot estava pensat per tocar amb les mans. El recorregut es feia amb una llum molt tènue, que no era cap problema per les persones cegues. Els altres visitants ens havíem de posar una mascareta als ulls. En algun moment vaig espiar per sota i vaig veure que hi ha moltes formes de ceguesa i que tots tenim limitacions. Per causes naturals, alienes o imposades. 

Hi ha una altra mena de pandèmia: la política mal entesa. És més fàcil reaccionar que accionar

Ara mateix ens estem acostumant a reconèixer-nos i expressar-nos amb la mirada, som rostres sense cara i intentem parlar amb els ulls: bon dia, bona nit, hola, estic contenta de veure’t; no podem tocar ni abraçar persones ni objectes que no s’hagin desinfectat abans; per xerrar ho hem de fer a una distància de dos metres i això ens afecta l’oïda, sobretot si per l’edat o algun altre problema ja la tenim una mica reduïda; també ha minvat el sentit del gust perquè no podem compartir taula com ens agradaria; igualment l’olfacte està una mica deteriorat per la mascareta que ens tapa el nas. Aquesta és una realitat imposada per la pandèmia. Hi ha, però, altres sentits que sembla que també han anat perdent terreny en aquests darrers tres anys. El sentit d’estat, d’unitat, de responsabilitat, de solidaritat, de dignitat i de coratge degut, possiblement, a una altra mena de virus, el de la por. I una altra mena de pandèmia: la política mal entesa. És més fàcil reaccionar que accionar. Fa tres anys vam saber treballar i moure’ns amb complicitats per un objectiu democràtic, votar pel nostre futur. I no va ser fàcil. I la persecució encara segueix ben viva però no ens podem deixar prendre els sentits que ens honoren com a éssers humans.