Adéu a Francesc Betriu: el director i les seves circumstàncies

Si voleu publicar les vostres cartes en aquesta secció, envieu-nos un correu electrònic a redaccio@independent.cat

El passat 7 d'octubre ens agafava per sorpresa la mort del director de cinema Francesc Betriu, especialment recordat a Gràcia per haver rodat l'adaptació de La Plaça del Diamant de Merçè Rodoreda i també, encara que no tan recordada, la d'Un día volveré de Juan Marsé, on gràcies al talent del gran Gil Parrondo es va recrear la plaça Rovira i el seu cinema en l'antiga caserna del carrer Lepant. Parafrasejant Ortega, a Betriu se li podria definir com el director i les seves circumstàncies, ell va voler apostar per un cinema popular, que no fos minoritari, però es va trobar al llarg de la seva carrera amb obstacles, els quals superava, però que en gran part minvaven el seu talent, com la censura, la falta de recursos econòmics, la falta d'ndústria, el sotmetiment al productor...

Fúria espanyola (1975) té el rècord de ser la pel·lícula amb més talls de la censura, un total de 22. Excepte alguna emissió televisiva esporàdica, no hi ha manera de veure-la. En ella es resumeix bé el cinema de l'autor: descriure l'altra realitat de les grans ciutats, aquells personatges que la història i també tots nosaltres marginem. Amb Sinatra (1988) arribaria el seu punt culminant, Betriu deia que era la seva pel·lícula més pessimista. Tal vegada aquest pessimisme va ser el que li va portar a allunyar-se durant algun temps del cinema per a dedicar-se a la televisió. No va poder dirigir La ciudad de los prodigios d'Eduardo Mendoza per falta de pressupost. Va tornar a la gran pantalla el 1996 amb La duquesa roja però havent d'instal·lar-se a Madrid perquè aquí la indústria no funcionava o li tenia en oblit. Al final va acabar fent el que justament no volia, pel·lícules minoritàries. Mònica del Raval (2009), El dia que va morir Gracia Imperio (2012) o L'últim aviador (2019). Cinema interessant però que ens deixa un regust amarg en pensar que hem tingut un gran talent, però com si d'un personatge de les seves primeres pel·lícules es tractés, no hem deixat que entrés en la història oficial com es mereixia.

Carlos Muñoz Muriedas