Renovar-se o...

L'Europa es va jugar l'últim ascens a 2aB contra el Terrrassa
L'Europa es va jugar l'últim ascens a 2aB contra el Terrrassa | Àngel Garreta

El nostre Club Esportiu Europa porta molts anys a la Tercera Divisió del futbol estatal. Concretament, des del 1995, quan vam perdre la categoria de segona B, l'única vegada que hem aconseguit ser-hi. Fa ja, doncs, 25 anys que hi som, amb l’excepció del descens a primera catalana del 2004. Són 25 anys en els quals hem gaudit d’alegries puntuals (1997, 1998 i 2015) a la Copa Catalunya. Però en el darrer quart de segle hem tingut, per damunt de tot, contínues decepcions a la lliga: temporades dolentes, salvacions miraculoses i fracassos constants en les fases d’ascens. 

És casual que l’Europa sigui el club català que més promocions ha disputat i perdut en els darrers anys? Respon a la mala sort o bé a la manca mentalització guanyadora? Resulta simptomàtic que en Victor Martínez, president del club, treiés pit, abans de la promoció darrera que vam perdre contra el Terrassa, dient: “l’Europa és l’ equip català que ha disputat més promocions d’ascens des que existeix aquesta fórmula.“ També hagués pogut explicar que som el club que n’ha perdut més (totes menys la del 1994 al Pinós). Penso que aquestes declaracions, ben interpretades, palesen la manca total i absoluta d’ambició dels seus dirigents. Aquesta manca d’ambició es tradueix a enorgullir-se, simplement, d’haver disputat moltíssimes promocions. D’això en dic conformisme pur. No ens hem plantejat mai guanyar-les i pujar? Com diria l’acudit, parafrasejant el malaguanyat Eugénio, “guanyar-les deu ser l’hòstia, tito”. 

És casual que l'Europa sigui el club català que més promocions ha disputat i perdut en els últims anys?

Altres senyals d’aquest conformisme de la directiva? Incapacitat per seduir qualsevol jugador o entrenador que vol abandonar el club, manca de planificació i professionalització a tots els nivells, absència de fitxatges engrescadors. “No tenim més recursos”, és l’ argument recurrent. Bé, doncs, i per què no intentem generar-los? No fer-ho és entrar en un cercle viciós (no pas virtuós), que ens impedirà avançar. Justament quan des del sector d’animació del club (Eskapulats) s’està treballant amb èxit per eixamplar la base social de l’europeisme. Finalment, la deixadesa del Nou Sardenya (vell, gris i sovint brut) també palesa aquest tarannà dels responsables actuals del club. 
Davant d’aquesta realitat i sabent que d’aquí a poc temps hi haurà eleccions a la presidència, penso que a l’Europa li convé un canvi de rumb. Les dues candidatures amb possibilitats reals de guanyar són les d’en Victor Martínez, no ha demostrat res nou des del 2018, i la d’en David Prats, consoci amb recursos i contactes que fa senyera de l’ inconformisme i l’ ambició. 

Amics, l’Europa necessita un canvi en la direcció i la mentalitat dels seus directius. Un tomb per tenir aspiracions d’ una vegada per totes, i no conformar-nos en ser, in eternum, un gallet de tercera. El nostre club ha d’anar més amunt, no pot mantenir-se en stand-by perquè seguir com fins ara ens farà cada cop més petits i insignificants. I Ja sabeu la dita: Renovar-se o…

Robert Baquero Tubau, soci de l'Europa nº279