Legitimitat esquerdada

Periodista. Journaliste, Itonai

@lluisbou

La importància de la legitimitat de la política la vam conèixer amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. La participació en el referèndum estatutari del 2006 va ser només del 48,9%, però quan el Constitucional no va respectar el que s’havia votat i li va passar el ribot, va desencadenar la crisi política més important que ha viscut l’Estat espanyol, i que encara pateix. 

El 2006 molt poques persones eren conscients de la crisi de legitimitat que s’estava desencadenant, i que va esclatar el 2010 a la manifestació de la sentència, la primera concentració independentista massiva. L’havia impulsada la crisi de legitimitat. Catalunya és encara ara l’única comunitat que es regeix per un text estatutari que no és el que va votar. 

La legitimitat és aquells intangibles que la política amb els llums curts no valora, però que té importància. I especialment en un moment de crisi institucional com la d’ara, a escala mundial, amb la crisi de la Covid. No es pot resoldre amb una gestió de tràmit o amb aire provisional. Catalunya es troba en una situació molt delicada en la segona onada de la Covid, perquè l’ha agafada amb el president Quim Torra destituït pel TSJC, i sense que s’hagi restituït el càrrec amb la dosi de legitimitat imprescindible. 

Els problemes del Govern en gran part venen d’aquí, perquè el vicepresident Pere Aragonès, per més que n’hagi obtingut les funcions, no en té la legitimitat perquè ningú l’ha votat per fer realment de president. A qualsevol altra persona li hauria passat el mateix. Ni la coordinació del Govern és la mateixa que hi havia amb Torra, ni la percepció que la ciutadania té del que ordena la Generalitat és similar. Alguna cosa s’ha trencat.