Trobada amb la història
Aquest estiu s’han commemorat els vuitanta-quatre anys de l’inici de la Guerra Civil Espanyola, una guerra plena d’històries i, alhora, farcida de silencis. A vegades s’oblida que els protagonistes d’aquella lluita van ser civils, molts d’ells mobilitzats a la força, que es van veure empesos a lliurar una guerra fraternal. Un dels tants homes que va ser reclutat per l’Exèrcit Republicà durant aquell període fou un fill il·lustre de la Vila de Gràcia: en Miquel Brasó i Vaqués.
A principis de juny del 38, l’historiador, arqueòleg i dibuixant de la vila va ser cridat a files, sent mobilitzat a diferents enclavaments militars. Mentre van estar separats, en Miquel i la seva dona, la Montserrat, van aferrar-se a l’únic alè d’esperança que els permetia mantenir-se units: la correspondència. Fruit d’una investigació duta a terme al voltant d’aquestes cartes, em cridà l’atenció un dels cognoms que hi apareixia en una d’elles: en Josep Rahola, i vaig decidir buscar el seu rastre. Sorpresa pels resultats de la meva cerca, setmanes més tard, em vaig trobar en ple mes de juliol davant de la Residència Europalau de Palau-Saverdera. Allà m’havia de retrobar amb la història. Germà de l’aleshores secretari d’en Tarradellas, en Josep Rahola va ser un dels soldats que va compartir aquella benvinguda a l’esperançador any 1939 amb en Miquel. Sense saber-ho, el senyor Rahola ens va revelar un dels silencis més ben guardats del gracienc. En Miquel va arribar a la Pobla de Claramunt a finals d’agost de l’any 1938, quan en Josep Rahola tan sols tenia vint anys i ja s’hi trobava desenvolupant tasques en el servei d’informació de l’Estat Major. El senyor Rahola va descriure, amb una memòria extraordinària, el record que tenia del gracienc: “Era una persona molt seriosa, perquè era responsable del que passés”. En Miquel, sempre signava des de la Secció Cartogràfica, de la qual n’era el caporal. Moltes nits, havent sopat i entre copes, els soldats petaven la xerrada en el quarter general, però en Miquel no s’hi deixava veure gaire i ara entenem el perquè: ell sabia tot allò que la resta de soldats no podia saber. Gràcies a investigacions recents, realitzades per l’historiador pobletà Isidre Surroca, sabem que a la Pobla de Claramunt, durant tots aquells mesos, s’hi va establir el Quarter General del Grup d’Exèrcits de la Regió Oriental, el centre neuràlgic des d’on l’Exèrcit Republicà dissenyava i dirigia les operacions militars a Catalunya.
En Miquel Brasó i el senyor Rahola, juntament amb els altres companys, van abandonar la Pobla el 15 de gener de 1939, camí cap a França. A la frontera, els seus camins es van bifurcar, desembocant cada un d’ells a diferents camps de concentració. Aquella va ser l’última vegada que es van veure.
Avui, després de més de vuit dècades, finalment comencen a sortir a la llum alguns dels silencis que es va imposar en Miquel Brasó, el meu besavi.