Fins quan?

Recordo, com si fos avui, aquell novembre de fa vint-i-un anys, amb el terra de la plaça humit, els fanals ensopits, les terrasses dels bars recollides. És una de les places més boniques de la Vila, però aquell dia era la més trista. El boca-orella va fer que moltes dones i alguns homes ens hi apropéssim: mirades encongides plenes de ràbia i impotència; a les mans una espelma encesa, que després de llegir el manifest, vam dipositar a terra. El silenci cridava justícia per una noia que feia pocs dies havien assassinat al portal de casa seva. Era l’Ache que va rebre onze ganivetades per resistir-se a un intent de violació. Un cas com tants altres encara irresolt. Li van robar la vida, ara tindria quaranta-dos anys!

El masclisme, una autèntica pandèmia, encara està incrustat en la societat i el poder

Una vida destrossada com la de moltes altres assassinades, violades, maltractades, assetjades per una violència masclista grupal o solitària, orgullosa i salvatge, que creu que pot fer el que vol a les dones. Fins quan? Una noia em comentava fa poc que tenia por quan caminava de nit per segons quins carrers de la ciutat i també de Gràcia. Que ho feia arrapada al mòbil i a pas lleuger fins a arribar a casa. La mateixa por que moltes dones de la meva generació encara recordem. El masclisme, una autèntica pandèmia, encara està incrustat en la societat i en els estaments de poder. Fins quan?