La veritat i la posveritat (i 2)

Concentració per la sanitat pública al CAP Claret, el 2018
Concentració per la sanitat pública al CAP Claret, el 2018 | Arxiu

Al número 818 d’aquest setmanari es va publicar la primera part del text La veritat i la posveritat, que acabava dient que en aquesta “era de Pinotxos” han sorgit noves paraules per disfressar les mentides de tota la vida. És el cas del terme “posveritat”, eufemisme per no parlar de mentida pura i dura de sempre. Amb la paraula “posveritat” es designa un estat cultural (?) que està marcat per la distorsió deliberada de la realitat i per una indiferència cap a la veritat, que exalten les emocions i les creences personals sense fonament. 

Seguim. Els fets. Avui, a Espanya, és una bajanada afirmar que s’ha produït una nefasta convergència de “policrisis”  (la sanitària, la política, l’econòmica, la social, la demogràfica, la cultural, l’ètica, la de valors...) que ens han ficat en un túnel, del qual no es veu i del qual es trigarà molt en veure el final, i encara molt més en sortir-se’n. 

Naveguem a la deriva en aquestes gravíssimes “policrisis” i els responsables de gestionar-les –la nostra electa, que no selecta, casta política- no estan a l’alçada. No parlen, amb llum i taquígrafs i pensant només en els castigats ciutadans, amb els seus companys per concertar-se, gestionar-les i oferir una solució satisfactòria per a la majoria de la ciutadania. Cada partit fa la guerra pel seu compte pensant només en els rèdits personals i partidistes. I per aconseguir-ho no dubten en mentir i en ser, di i nit, incoherents o contradictoris. I si no ho fan més és perquè el dia només té 24 hores. 

Contra els populismes i la demagògia que prostitueixen i embruten la veritat, només hi ha un antídot: dotar la ciutadania d’un esperit crític, que la vacunin contra les mentides descarades de la casta política

Ara bé, davant del complicat i greu moment que estem vivint, els de la casta política governant i els de l’oposició segueixen amb el seu “modus operandi” habitual: fer populisme i demagògia, fugir de la veritat, mentint constantment per mantenir-se en el poder o per poder arribar a gaudir d’ell. I la casa segueix sense escombrar-se. I les “policrisis” agreujant-se cada vegada més i conduint-nos a l’abisme sanitari, econòmic, polític, social, educatiu... 

D’aquí la pertinença i l’actualitat de l’assaig d’HG Frankfurt; sense la veritat o les veritats no comprendrem la realitat de les actuals “policrisis” espanyoles, seguirem anant a cegues i, individualment i col·lectivament, anirem a les palpentes per la vida. I el que també és molt greu, la ciutadania no voldrà sentir, cada vegada més, els missatges contradictoris i incoherents dels indocumentats demagogs de la casta política, que la van utilitzar com a instrument de la seva particular ambició política o vital. Ara bé, en el pecat, els mentiders de la casta política tenen la seva pròpia penitència: El càstig del mentider és no ser cregut, encara que digui la veritat un dia, Aristòtil dixit. 

Contra els populismes i la demagògia que prostitueixen i embruten la veritat, només hi ha un antídot: dotar la ciutadania –gràcies a l’educació, la formació i la informació contrastada- d’un esperit crític, que la vacunin contra les mentides descarades de la casta política. Com bé va dir algú, no es pot seguir donant periòdicament la paraula-vot a la ciutadania sense donar-li també la formació i la informació perquè ho faci amb coneixement de causa. Seguir així és seguir votant a cegues, sense saber què està en joc. I després passa el de sempre: entreguem el poder a uns indocumentats demagogs que ens utilitzen com instruments del seu particular projecte polític i vital, al mateix temps que ens mantenen en la societat del desconeixement i de la mentida, presos dels xarlatans i dels Pinotxos.

Manuel I. Cabezas González, doctor en Didactologia de les Llengües i de les Cultures