No és just. Que el Jordi Fàbregas s’hagi mort és una putada grossa. Perquè no li tocava, perquè tot just ara venia el moment de que gaudís de tot allò que el dia a dia fa que descuidis una mica, encara que sigui sense voler. Perquè ara les forces s’encaminaven a direccions més amables. La música i la Lola. Més aviat primer la Lola, i després tota la resta.

Recordo la seva expressió quan, tot fent broma, va dir que mentre tingués el cos, la gola i la Lola, seguiria fent coses

Al març el Jordi ens va dir que es jubilava, que es trauria de sobre una part més feixuga i es concentraria en projectes personals que no tenen a veure amb pagar les factures i són els que de veritat donen sentit a la vida. M’ho deia content, sense donar-se’n cap importància del camí fet en trenta anys liderant el Tradicionàrius. Gairebé res. "Sí, sí, hi ha molta qualitat i professionalitat dels músics, creativitat, diversitat i innovació, però no hem arribat al gran públic", deia. S’ha de seguir insistint. En aquells dies tot just començava aquest temps incert que sembla no tenir fi i podíem parlar veient-nos les cares. Recordo la seva expressió quan, tot fent broma, va dir que mentre tingués el cos, la gola i la Lola, seguiria fent coses. Això no és just. És una putada grossa.

La trajectòria de Jordi Fàbregas és enorme; no em puc imaginar la repercussió que ha tingut arreu del país el seu treball com a músic i activista en tants fronts. Les connexions que ha fet a la Vila i al món deuen ser inabastables. La seva veu i la seva guitarra han arribat molt lluny. Un noi de Sallent, un grac, un pota negra de Gràcia, un Creu de Sant Jordi. En el moment que escric aquestes paraules el món encara no sap que demà serà una mica pitjor, més pobre, més trist, perquè el Jordi ja no hi és. Això no és just; és una putada molt grossa.

No em puc imaginar el dolor que algú pot sentir davant la mort de la persona que ha construït amb tu una vida durant 50 anys. No em puc imaginar la ràbia de no poder acompanyar-lo quan està estirat al llit d’un hospital durant dies, sense poder agafar-li les mans o acariciar-li els cabells, aquells cabells blancs tan bonics, i dir-li, amb paraules suaus, que tot anirà bé, i explicar-li tantes coses, perquè sempre hi ha moltes coses per explicar quan hi ha amor de veritat, enorme, constant. Això no és just.