L'aire que no s'apaga

Jordi Fàbregas (1951-2021)
Jordi Fàbregas (1951-2021) | CAT

Vam caminar els set quilòmetres des de Premià fins al casal d'Alella sota la llum de la lluna i amb la il·lusió als ulls, i res no ens va faltar aquella nit: ni la celístia, ni l'entusiasme de saber-nos joves i tenir-ho tot per fer. Aplegats a la crida dels Coses, ens vam revoltar amb el campaner de Taüll, i vam capgirar el mapa dels Països Catalans; perquè era aquelles nits, tornant a casa feliços, que assumíem la veu d'un poble i enteníem l'Estellés.

La seva música és part del meu patrimoni intel·lectual i sentimental i, si mai renegués d'allò que he estat oblidaria qui soc

Un dia, potser trenta anys després, li vaig explicar a en Jordi Fàbregas aquella aventura nocturna de l'any 1976 i, humil com era, em va dir que no n'hi havia per tant. No li vaig fer cas, perquè la seva música és part del meu patrimoni intel·lectual i sentimental i, si mai renegués d'allò que he estat oblidaria qui soc. I la música de Coses, L'Harmònica Brava, La Murga, Primera Nota, Solistes de la Costa, Urbàlia Rurana, el Pont d'Arcalís i el CAT, la bella quimera que va ser possible, són els nexes d'una memòria personal i comuna que va anar conformant la nostra amistat des dels llunyans dies del Picapuça, a TVE.

No fa pas tant vaig tenir la sensació que en Fàbregas sentia que aquell aire del campaner s'apagava. El doctor Jordi Llovet va escriure un article sobre música d'arrel insultant i ignorant, i allò el va fotre; un text barroer i indocumentat volia tirar per terra dècades de treball. Poc després vaig pujar al bosc de Virós on, al segle XIX, els picadors que hi anaven per treballar van compondre un pasdoble que el Pont van musicar. Vaig seure en una taula de fusta al costat de l'ermita de Sant Lliser, vaig treure el portàtil vaig prendre notes, vaig escoltar la cançó i li vaig enviar un correu al Jordi que deia: "antic i modern, així són els clàssics, els literaris i els de la música tradicional". Va fer un somriure murri dels seus.

He anat a Taüll després d'aquella nit de concert a Alella, és clar, i no hi ha hagut vegada en què la campana desfermada no hagi fet tremolar el mapa fins agitar-lo com un mar. És aquesta la força del llegat d'en Jordi Fàbregas: un aire que no s'apaga.

Rafael Vallbona