Salvem la barra verda, salvem el Vinil

El bar el Vinil, al carrer Matilde
El bar el Vinil, al carrer Matilde | À.G.P.

Totes les escenes musicals han tingut els seus bars de culte. No entendríem la història de The Beatles sense The Cavern, ni podem explicar la música dels 70 a Nova York sense parlar del club CBGB, escenari de nits de música i festa de Debbie Harry, The Ramones, Patti Smith i els Talking Heads. A Londres tenim The Hawley Arms, seu entranyable de nits festives i alcohòliques de Liam Gallagher, Pete Doherty i Amy Winehouse, i més a prop, a Madrid, no podem oblidar el bar La Vía Làctea, seu no-oficial de La Movida.

Al nostre barri també tenim un d'aquests espais màgics que han fet història convertint-se en la segona casa de molts músics de la ciutat. Es tracta del Vinil, emblemàtic bar del carrer Matilde (just a tocar de la plaça de la Vila) regentat per Jordi Lanuza, cantant del grup Inspira i mestre de cerimònies de llargues nits de birres i converses. Si no hi heu estat mai, deixeu que us posi en situació. El Vinil és un bar fosc i càlid alhora, presidit per un imponent gramòfon i amb una barra llarga i verda, símbol de bones converses al voltant, tot sovint, de la música. En les seves taules i tamborets s'hi han reunit durant anys membres de grups com Mishima, Love of Lesbian, Delafé, els enyorats Standstill, The New Raemon, Mi Capitán, Pau Vallvé i Egon Soda, entre molts, molts, molts d'altres.

L'actor Elijah Wood freqüentava el Vinil durant la gravació de la pel·lícula 'Grand Piano'

No hi havia concert de l'anomenada escena indie catalana que no acabés a Gràcia a altes hores, amb el Vinil ple de gent. Allà, les fronteres entre bandes es difonia. Era igual si tocaves a un grup o a un altre, era igual si eres artista o periodista o fan, o simplement amant de la música: el Vinil ens acollia a tots per igual.

El Vinil era (després veureu per què parlo en passat) un imant per a totes les bandes que venien a tocar de fora, actors i artistes que passaven per Barcelona. A la barra verda hi he vist l'Ivan Ferreiro, el Jeremy Enik i el Nacho Vigalondo.

Recordo, especialment, dues anècdotes. La primera té a veure amb l'Elijah Wood, que freqüentava el Vinil durant la gravació de la pel·lícula Grand Piano. Recordo la seva cara entre divertit i mosquejat quan una amiga es va passar tota una nit dient-li Harry Potter. Harry Potteeeer, li deia. Pobre Frodo...

Una altra nit estratosfèrica va ser quan vam convèncer Wayne Coyne i tota la troupe dels Flaming Lips per passar la nit al bar del carrer Matilde. Recordo que venien de tocar al festival Vida i no sabien on anar per fer uns beures envoltats de bona música. Per a ells, el Vinil es va convertir, també, en una segona casa a Barcelona.

Totes aquestes anècdotes, i moltíssimes d'altres, pengen ara d'un fil. No us explico res de nou: el Covid ha posat a la vora del precipici moltíssims bars nocturns i el Vinil no n'és una excepció. Tal i com va publicar l'Independent el 12 de febrer, la situació és delicada i sembla que el Vinil es traspassarà. Què farem sense la barra verda? Com se substitueix la capacitat de reunir tota una escena musical? Com es replica aquesta sensació de segona casa? Pensem, actuem i trobem la manera de salvar l'esperit del Vinil: ens hi va la música, la memòria i els records.

Clara Narvion, periodista