Paraules (políticament) complicades

Sílvia Mayor (esq.), amb Joana Ortega (centre) i Àngels Chacón (dreta), fent campanya a Gràcia per les passades eleccions del 14-F
Sílvia Mayor (esq.), amb Joana Ortega (centre) i Àngels Chacón (dreta), fent campanya a Gràcia per les passades eleccions del 14-F | Cedida

Paraules, paraules, paraules..., com deia aquella cançó versionada per múltiples cantants (com la canta Mina, inigualable. Si voleu versions més nostrades, les de Núria Feliu o Moncho). A mi, després del 14 de febrer, em vénen al cap unes quantes: reconstrucció, país, servei, il·lusió, majories; però també decepció, vergonya, hiperventilació, processisme... I totes aquestes paraules aniran sortint en aquest petit article, ja que crec que han de formar part del relat, personal, d’aquests últims mesos i dies.

Els catalans han votat i decidit que ara cal un govern d’esquerres (o més d’esquerres que abans del 14F)

Personalment, vaig fer campanya amb il·lusió: després d’uns mesos molt foscos de veure baralles, incerteses, de mossegar-me la llengua moltíssim, de respirar fons, tocava mirar endavant i intentar transmetre la il·lusió i el bon saber fer de l’espai abans denominat convergent.

I de la mateixa manera que vaig fer campanya, ara toca donar la cara un cop vistos els resultats: ho vaig fer dilluns a Ràdio Gràcia i ho faig ara i aquí, a l’Independent, el diari de referència per a qualsevol gracienc. El partit al qual pertanyo potser no ha sabut llegir el moment prou bé ni ha sabut arribar als votants: es continua votant en clau nacional i nosaltres, tot i tenir un eix nacional molt clar, independència, hem volgut donar un toc de realisme que no ha calat prou bé. El processisme continua captant vots, malauradament. Decepció? És clar que sí, però era un dels escenaris possibles. Que la brutal i constant campanya en contra del partit hi ha ajudat? També.

També és cert que hi ha certs votants despistats, els quals m’he anat trobant aquests dies, que han votat una altra opció pensant-se que era la nostra (i no sabeu la cara que se’m queda quan em feliciten, aix!). A l’hora de fer campanyes electorals, cal pensar que no tothom és un seguidor malalt de la política i, per tant, les campanyes han de ser molt clares i repetir i repetir missatge.

Tot i així, gràcies als gairebé 77.000 votants (1.596 veïns a Gràcia) que ens van fer confiança i que saben que la independència no arribarà demà ni demà passat. Gràcies, també, als missatges d’ànim rebuts de molta gent, alguns a les antípodes polítiques.

Sabeu què crec que és pitjor que el dia de la derrota electoral? L’endemà: ple de retrets a xarxes, alguns de molta vergonya, articles incendiaris a premsa, hiperventilats en el seu estat màxim... Creieu de debò que el país, ara, necessita això? Els catalans han votat i decidit que ara cal un govern d’esquerres (o més d’esquerres que abans del 14F). Doncs demano a qui és responsable de formar govern que no ho ajorni, que Catalunya porta molt de temps necessitant un govern fort i estable. Que, malgrat jo no comparteixi l’ideari polític dels que han guanyat, el poble és sobirà en les seves decisions i, per tant, cal fer efectiu aquest mandat.

El partit al qual pertanyo sempre ha tingut vocació de servei al país i, quan jo hi vaig entrar, ho vaig fer també per la convicció personal que serviria per donar un cop de mà al partit que millor representava el que jo creia bo per a Catalunya. Durant un temps, vaig poder servir a temps parcial al país des del districte de Gràcia, i és una tasca de la qual em sento orgullosa i satisfeta.

Ara, seguiré servint al país i al districte des del PDeCAT que, malgrat no tenir representació parlamentària, continua viu i amb gent disposada a seguir lluitant per aquest projecte polític. Seguim dempeus, una mica estabornits, però dempeus. Ara no marxem enlloc, però tornarem al Parlament la propera legislatura.

Sílvia Mayor, PDeCAT Gràcia