Un sistema incapaç

La futura seu del Rebost Solidari, al carrer Pau Alsina cantonada passeig d'Amunt
La futura seu del Rebost Solidari, al carrer Pau Alsina cantonada passeig d'Amunt | À.G.P.

Amb un manifest de comiat les companyes de Tamaia van anunciar el tancament després de 28 anys treballant per erradicar la violència masclista a Barcelona, i ho feien l’estiu passat, no fa pas tant, cansades i decebudes amb una manera de fer per part de les administracions. Si avui les recordem és perquè en el manifest assenyalaven la violència institucional com un del motius principals del tancament i és d’aquesta violència institucional de la que avui volem parlar des de l’Associació Gràcia Participa. Moltes vegades les veïnes ens organitzem i posem el nostre temps i esforços al servei de la vida perquè posem la vida al centre de les nostres accions i les xarxes de suport creades durant el confinament són un exemple. 

Perquè defensem uns barris dignes, unes vides dignes, perquè posem la vida al centre, continuarem pujant la persiana

Algunes d’aquestes xarxes s’han mantingut i encara són un element imprescindible de cohesió i solidaritat en molts del nostres barris, altres, com el Rebost Solidari de Gràcia, que tot just havia pujat la persiana per primer cop el mes de gener del 2020, han crescut de manera exponencial i actualment són punts de suport de milers de persones, persones que en la majoria dels casos venen derivades des de serveis socials i que per tant, són l’Ajuntament de Barcelona i la resta d’institucions públiques, les que ha de garantir cobrir les emergències socials de totes elles. Per més voluntat i hores que posem, però, aquestes xarxes de suport no podem ajudar a les persones sense els recursos adequats i, esclar, sense l’acompanyament i suport de l’administració perquè no som ni tenim la voluntat de ser ni substituir a qui té l’obligació de garantir els drets de la ciutadania: les institucions públiques. 

Hom pot entendre que els primers mesos del confinament van ser caòtics i fins i tot que aquest caos provoques el col·lapse d’algunes administracions públiques però nogensmenys cert que va ser durant aquests mateixos mesos que les xarxes de suport van anar creixent i creixent en els nostres barris ensenyant-nos que una altra manera de solidaritat és possible, la veïnal. 

Altrament, allò que no entenem i que avui volem denunciar com ja ho va fer Tamaia al mes de juny de 2020, és la incapacitat de l’administració de donar respostes i ajudes ràpides davant la situació d’emergència social. Les polítiques socials han de ser públiques i han de ser sostenibles però sobretot directes i ràpides en la resposta i arribar sempre sense intermediaris  a les persones que les requereixen, però mai haurien de gestionar-se des de la burocratització.

Espais com el Rebost Solidari de Gràcia, no haurien d’existir si tothom pogués accedir a la Renda bàsica Universal, una renda que ajudaria  a evitar la cronificació de la pobresa. Però malauradament mentre no arribem a l’excel·lència com a societat, espais com el Rebost hauran de continuar oberts. Però no podrem fer-ho, i aquí, és on denunciem la violència institucional, amb menys d’un 30% de finançament públic perquè mantenir projectes socials com el nostre ens obliga a les entitats a apel·lar a la solidaritat econòmica de manera recurrent i fins i tot un xic vergonyant, i a buscar projectes alternatius per trobar recursos per pagar les factures i que ens obliguen a dedicar massa temps a fer de comercials allunyant-nos bastant de la nostra voluntat de ser únicament veïnes que ajuden a altres veïnes. 

Sense uns recursos dignes no es poden fer accions de suport dignes. Per això cal denunciar aquest sistema excessivament burocratitzat i incapaç d’adaptar-se a les noves realitats tal i com se’ns demana en canvi a la ciutadania que ho fem. No es poden aprovar programes d’ajuts sense calenderitzacions que puguin complir-se, no es poden aprovar ajuts que després no entren en l’exercici fiscal i buscar fundacions ja siguin laiques o religioses per tal facin de pagadores a les entitats quan qui ho ha de fer és l’administració pública. 

Si avui no denunciéssim el perjudici que el col·lapse que se’ns ha dit va patir l’Institut Municipal de Serveis Socials, ens ha provocat, estaríem normalitzant com entitat una situació que no té res de normal i que a més a més de la seva excepcionalitat a nosaltres ens ha perjudicat fins el punt de plantejar-nos baixar la persiana amb més de 200 voluntàries actives, amb associacions i entitats culturals i esportives i la comunitat educativa (escoles i AFA) al costat del projecte i amb veïnes dels nostres barris fent aportacions per ajudar-nos a ajudar-vos. Dels errors s’aprèn, sempre, però cal de l’aprenentatge fer una pràctica, si no, serveix de ben poc. 

Avui no anunciem el tancament perquè els imports de l’any 2020 no abonats des de l’IMSS per errors en cap cas imputables a la nostra entitat els cobrarem amb una subvenció extraordinària que el mateix institut tramitarà els propers dies i, per tant, després d’analitzar el pros i contres, hem decidit aguantar sabent que el mesos que ens esperen fins cobrar la subvenció no seran fàcils a nivell de tresoreria (les nostres despeses mensuals sense compra d’aliments són de 2000 euros). Però avui defensem que una altra manera de fer les coses és possible. Les xarxes de suport ho han demostrat, els treballadors i les treballadores socials que no han dubtat a treballar dissabtes i diumenges des dels seus domicilis al servei de les persones ens ho han ensenyat, i  les nostres voluntàries ens ho recorden cada dia amb el seu fer quotidià. 

Perquè defensem uns barris dignes, perquè defensem unes vides dignes, perquè posem  la vida al centre, per tot això el Rebost Solidari de Gràcia continuarà pujant la persiana (mentre sigui possible) fent veïnatge i defensant que des de la solidaritat no assistencialista també es poden fer polítiques socials públiques.

Montse Higueras, Rebost Solidari de Gràcia

L'antiga seu de la Seguretat Social a Pau Alsina serà el nou Rebost Solidari