Un personatge del barri (1)

Il·lustració del 'Perrilla', un personatge del barri
Il·lustració del 'Perrilla', un personatge del barri | Josep Callejón Giménez

Ja fa molt de temps que no en sé res, ni si es viu o mort. La veritat és que faig aquest article perquè crec que el personatge no pot quedar en l’oblit, més que res per donar a conèixer a un ésser maltractat per la societat i a la vegada automaltractat. Lluís Pérez Casal va viure en el nostre barri amb la seva família, al carrer Portell, amb els pares i molts germans, va anar a l’escola de la parròquia de la Mare de Déu del Coll. Si és viu deu tenir uns vuitanta anys. Com que no varem anar a la mateixa escola, ignoro com li va anar; sí que recordo que jugava força bé a tennis taula, agafava la pala amb la mà esquerra. 

Li van posar el sobrenom de 'Perrilla' per l'afició a cantar; quan ho feia, la gent li tirava algunes monedes i li deien: “después recoges las perrillas”

El seu primer treball va ser en un taller de components auxiliars pels mobles. Llavors en aquells temps s'acostumava a fer les típiques brometes als aprenents. El caràcter innocent o, més bé la innocència del seu caràcter, s’hi prestava a que si havia alguna idea de presa de pèl, el Lluís era l’idoni, i si de resultes de l’acció s’escapava alguna “hòstia”, també era el Lluís qui la recollia. Una de les seves aficions era la de cantar, animat i instigat pels seus “amics” que l’indicaven la mossa a la que li havia de fer la rondalla; precisament el sobrenom de “Perrilla” li van posar per aquesta afició, que quan ho feia, la gent li tirava algunes monedes i li deien: “después recoges las perrillas”. Les cançons sempre eren les mateixes: Yo soy aquel de Rapahel i un altre de Domènico Modugno. No puc dir si ho feia bé o malament, perquè la xiqueta rondada en el millor dels casos l’engegava a pastar fang, mentre que els instigadors es cargolaven de riure. En aquest taller, una de les bromes que recordo, perquè m’ho va explicar ell mateix, va ser que l’encarregat li va dir d’anar a un altre taller que era a prop perquè els hi demanés si els podrien deixar la seva clau per poder girar el taller. Com que aquells ja eren al cas, van donar-li un tronxo pelat de plàtans, i quan el van veure aparèixer amb el tronxo com si fos la sota de bastos, l’atac de riure els hi va durar fins a final de mes.

Després va treballar una bona temporada en el forn de pa del barri, en el torn de nit, no tinc una idea clara del perquè van acomiadar-lo. No el vaig veure mai fumant, ni tampoc borratxo, però sí que tenia el vici del joc, del qual se n’aprofitaven el tafurs del barri, quan cobrava la setmanada, deixant-lo ben pelat. Va treballar esporàdicament com a peó en algunes obres, on no durava gaire, pel seu vici del joc, està clar que en aquells temps el joc estava prohibit i les timbes clandestines es feien després del tancament dels bars, fins a la matinada.

Cansat, pelat, sense feina i rebutjat per la família, va dedicar-se a obrir cotxes i replegant tot el que trobava dins (ulleres de sol, bolígrafs, llanternes i sobretot radiocassets), fins que el va enxampar el vigilant del barri. Primera estada a la Modelo. Quan va sortir, algú li va preguntar perquè va deixar-se portar a la comissaria pel vigilant, que era un home molt gran, i amb una empenta s'hagués lliurat. La seva resposta: "És que el pobre home se’l veia tant content per haver-me enxampat, que em va fer pena". Des de llavors, quan en el barri algun cotxe havia estat obert i sacsejat encara que no hagués estat ell, l’anaven a cercar i no havia més remei que sortir per cames.

Josep Callejón Giménez, Grup d’Estudis Coll - Vallcarca