Tsundoku

Caixes de llibres 'rescatats' a la porta de l'espai Pqno Handmade
Caixes de llibres 'rescatats' a la porta de l'espai Pqno Handmade | Cedida

Director de L'independent de Gràcia

@albertbalanza

Amb el meu amic Bernat Deltell sempre ens fem aquesta pregunta: si ara decidíssim no comprar cap llibre més, fins que ens moríssim, arribaríem a llegir tots els que tenim a casa? Tant ell com jo, i com tanta altra gent, hem acumulat unes quantes prestatgeries d'exemplars que algun dia els arriba la seva oportunitat. I la pandèmia ha accelerat aquestes oportunitats: Mira, Camus, Dickens, i la descoberta de riqueses textuals des d'Àlvar Valls sobre Verdaguer, Irene Vallejo sobre la història dels papers o Andrés Trapiello sobre Madrid. Fins i tot s'està acostant el moment dels clàssics.

No ens fem els xulos ni els saberuts; llegir no és cap mèrit ni ens fa superiors

No som Carod-Rovira amb els seus 15.000 exemplars ni tenim la sort dels que es dediquen al periodisme cultural i els acumulen gratis. Tampoc ens fem els xulos ni els saberuts; llegir no és cap mèrit ni ens fa superiors. És com un esport. Perquè la lectura d'una o altra temàtica només depèn de l'estat mental (i també de trobar el moment i l'edat per a la seva òptima comprensió i interpretació de context). Com a periodistes, mirem de llegir de tot i a tothora, i envegem els temps que els directors de diaris llegien o publicaven enciclopèdies; ara van a tertúlies i manlleven cites de llibres recopilatoris. 

No coneixia el terme japonès tsundoku, que defineix l'hàbit d'adquirir tota mena de coses per llegir... i que s'acumulin sense acabar-les de llegir. Un llibre és un llibre, deia l'enyorat periodista Enric Tricaz, però alhora la tria mereix respecte i reverència. Diuen que amb la crisi sanitària es compren més llibres; ara cal llegir-los.