L'actual exposició d’Eric Iocco a la galeria H2O (Verdi, 152) ens trasllada a altres moments de la Història de l’Art, més concretament a mitjans del segle passat quan es va produir l’adveniment de l’expressionisme abstracte americà i una mica més tard quan va aparèixer a Europa l’informalisme; les seves obres, almenys les que s’exhibeixen a la galeria amb el títol de Cenizas, així m’ho recorden. Aquest viatge pel passat per arribar al present demostra l’interès que l’artista sembla tenir pel treball de Cy Twombly, el pintor del “graffiti artístic” (terme que no li feia gens de gràcia). Però aquest interès ve d’autors posteriors, com ara Francesc Clemente, un dels precursors de la transvanguardia italiana, o de Jean-Michel Basquiat i Keith Haring, tots dos atrets per l’art urbà, com és el graffiti. 

La seva és una obra que uneix pintura i dibuix, i també art sonor

Eric Iocco (Barcelona, 1995) es va llicenciar en Art per la Universitat de Barcelona, i va fer un màster en  Recerca i Producció Artística a la mateixa universitat. L’any passat va participar en l’exposició Des de dins a la galeria Senda de Barcelona, juntament amb altres joves creadors, cas de Pamela Briones, Fabià Claramunt, Adrià Goula, Mertxe Hernández  i David Mesa. La seva és una obra que uneix la pintura i el dibuix, encara que l’art sonor cada vegada va adquirint més protagonisme. De fet, la seva preocupació es centra en reflexionar “sobre la condició social de l’ésser humà, el procés artístic i la perpètua insatisfacció provocada pel capitalisme”. La manera d’expressar-se gira entorn de l’art conceptual i de l’abstracció, on el metallenguatge és essencial. 

A H2O veiem unes pintures que indiquen la seva preocupació per mostrar escenes quasi bé surrealistes, amb una certa dosi d’ironia, on apareixen inclús alguns objectes que es poden identificar –un àmfora, un crani-, però sobretot, les paraules. Unes paraules escrites en anglès situades en qualsevol lloc de la tela, mentre una sèrie de gargots, línies trencades i taques, configuren a nivell compositiu una obra dinàmica i alhora enigmàtica. Tot i que la seva intenció sigui la d’aproximar l’espectador el seu treball, o sigui, fer-lo més accessible, crec que no ho aconsegueix del tot, ja que la idea d’iterar formes o no formes en cadascuna de les obres, produeix una certa confusió visual. No s’entén realment el mecanisme de dibuixar un llenguatge difícil, no per les paraules que apareixen, sinó pel seu significat real. Tenint en compte la seva joventut, encara està cercant la línia creativa que desitja, per això crec que el seu treball està en procés d’investigació i experimentació.