El menú

La llunyania entre familiars, accentuada en temps de Covid
La llunyania entre familiars, accentuada en temps de Covid | Àlex Gutiérrez Pascual

Fa un any i mig que no veig la meva família. L'altre dia, parlant amb la meva tieta, m'explicava que existeix una dita del segle XVIII en dialecte vènet que recita el següent: "Tota pandèmia dura un Nadal i dues pasqües". Esperant que encerti la saviesa vèneta, em predisposo a imaginar-me asseguda a la taula, veient a la meva mare preparant-me tots els plats que més m'agraden. Així és com es transmet l'amor de mare a fill a Itàlia, a través del menjar. Els anys anteriors, quan comprava el bitllet d'avió per anar visitar-la, ja un mes abans em trucava per donar-me el menú que em prepararia per dinar. "Però si falta un munt", li deia jo. I ella, sense escoltar-me, seguia amb l'elenc. Ara que porto tants mesos sense anar-hi, m'agrada que m'expliqui de la seva vida diària, també de les coses sense importància, perquè és l'únic que tenim perquè la llunyania no ho devori tot.

Amb la mare parlem de coses sense importància perquè la llunyania no ho devori tot

Explico tot això, perquè fa poc m'ha tocat fer una entrevista a una noia per a un programa de beques. En mig de la xerrada per zoom, veig la seva cara canviar i trencar en un plor desconsolat. Sense saber què fer, des de l'altre costat de la pantalla busco la manera de tranquil·litzar-la. Entre un sanglot i un altre, m'explica que la nit anterior van ingressar a la seva mare d'urgència per Covid. Em quedo sense paraules, fora de lloc. En acabar la sessió, instintivament truco a la meva mare i li prometo que aquest estiu ens veurem sí o sí. I ella tota feliç exclama: "Vaig a preparar el menú!".