Psicosi

Benvolguda democràcia, vaig néixer el 1931 i el passat dimecres 14 d’abril vaig fer 90 anys. Ho celebro des de la ultratomba ja que al 1936, amb cinc anyets, em van assassinar. Vaig passar a millor vida després d’uns anys molt violents. Em vaig sentir com Janet Leigh a Psicosi sent apunyalada per un psicòpata, nua i sense possibilitat de defendre’m. En el meu cas, va ser pitjor. Com una violació grupal per part d’homes oficials, molt mascles tots ells enverinats d'etnicisme espanyol i entrenats als camps de batalla del Rif. De testosterona desbocada per la humiliació en les derrotes de Filipines, Cuba i Annual es van sentir forts amb el beneplàcit de les democràcies europees, l’església i els amics nazis. 

Democràcia, sé que vostè no és perfecta; i el seus actes imperfectes passarien per impedir que el neofeixisme s’instal·li a les nostres vides i que tot esdevingui una psicosi

Anys després, la Transició va canviar-ho tot. De fet, va canviar-ho tot perquè tot continués igual. D’aigua passada el molí no mol i és que el passat no es pot canviar. I és cert. Res ha canviat. Els hereus feixistes d’aleshores romanen vius atemporalment com l’esperit de Norman Bates. Han travessat un desert del temps confosos per les transformacions socioeconòmiques de les últimes dècades. Han resorgit amb força. Menystenen la ciència, les dones, les vacunes i la intel·ligència. El seu camp de batalla intel·lectual (sic) ja no són les barres de bar i escuradents als llavis. Són les xarxes socials i continuen sent als carrers. Adopten formes postmodernes però continuen dins el cavall de Troia a les elits econòmiques, judicials, policials i els mitjans de comunicació.

Es disfressen de populistes, critiquen el capitalisme i els seus actes violents són objecte de la més insultant indulgència de governs socialdemòcrates que s’inhibeixen i no condemnen la seva violència d’arrel política o bé de desvergonyits pseudointel·lectuals com en Javier Cercas que declarava fa poc que avui dia el feixisme no és un perill. El nazisme tampoc era un perill. Fins el 1933, és clar, quan ja era tard. Democràcia, sé que vostè no és perfecta. I el seus actes imperfectes passarien per impedir que el neofeixisme s’instal·li a les nostres vides i que tot esdevingui una psicosi.