Feia temps que no havia vist una exposició de Santi Queralt, ja que l’última vegada va ser el 2005 a la desapareguda galeria Kalós de Barcelona. D’aquella mostra, el crític Josep Maria Cadena comentava que l’artista “ha buscat el seu propi llenguatge i per això ha variat en l’expressió”. Ara l’he redescobert a gràcies a Aparició, presència i fuga, títol de l’exposició que presenta a la galeria Art enllà (Sant Pere Màrtir, 15), on a través d’una trentena d’obres de diferents dimensions ofereix la seva personal visió de la forma/no forma i del color, allunyada de la proposta plàstica que havia vist a Kalós i centrada de nou en la seva obra de sempre, o sigui, el que podríem considerar com a pintura-pintura.

La presència de la llum és ben evident, com si es tractés de vitralls

Santi Queralt (Barcelona, 1961) va estudiar Belles Arts a Barcelona. El 1989 va fundar Monema juntament amb altres artistes. La seva primera exposició individual va tenir lloc a la galeria Àmbit l’any 1987, al poc temps d’haver aconseguit el primer premi d’Els Amics de les Arts de Terrassa. Abans ja havia participat en les Biennals de Barcelona i Càceres, i també en el Premi de Dibuix Joan Miró. D’aquella època la crítica destacava la seva habilitat per la composició i el color, deixant de banda allò trivial que li pogués distorsionar els seus plantejaments estètics. La seva obra s’ha exhibit en galeries de prestigi de Barcelona, (Alicia Ventura, Carles Poy, Denise Levy, Sebastià Jané o Sala Gaspar), així com també d’Alemanya, França i Països Baixos.

A l’actual exposició contemplem el Queralt més autèntic, no només estem observant “una pintura, un quadre, sinó un joc d’elements en constant moviment fins a trobar el seu lloc d’encaix perfecte”. Són obres on la presència de la llum és ben evident, com si es tractés d’uns vitralls que deixen entrar la claror exterior, però que en aquest cas és la llum interior, ja que sorgeix del propi color aplicat per l’artista. Si apaguéssim els focus de la sala veuríem igualment els quadres, senyal inequívoca de la vitalitat i força de les imatges, on les seves construccions abstractes ens recorden el treball del pintor francès d’origen rus Sergi Poliakoff i del granadí nacionalitzat estatunidenc José Guerrero. L’aposta de la galeria d’oferir el treball d’artistes que tenen una extensa trajectòria invita a visitar-la més sovint, ja que si per un costat han anat desapareixen galeries de prestigi a Gràcia –Alejandro Sales, Comas, Foto Colectània-, per altra banda, les que arriben ofereixin propostes suficientment dignes perquè el teixit cultural del barri no es ressenti massa.