'El fotógrafo de Minamata', compromís periodístic

Cartell de la pel·li 'El fotógrafo de Minamata'
Cartell de la pel·li 'El fotógrafo de Minamata' | Cedida

Després de passar pel Festival de Berlín i pel 5è BCN Film Fest, arriba als nostres cinemes El fotógrafo de Minamata, d’Andrew Levitas, film inspirat en el llibre homònim d’Aileen Mioko Smith, companya sentimental del fotògraf americà William Eugene Smith, figura en la qual es basa la pel·lícula. Johnny Depp, productor també del film, es posa en la pell del reputat reporter fotogràfic, famós pels seus reportatges de guerra, però que a finals dels anys seixanta és un artista desencisat, mancat d’inspiració i donat a la beguda. Enmig d’aquesta travessia pel desert creatiu rep la visita d’Aileen Mioko (Hiroyuki Sanada), una jove japonesa-americana que busca la complicitat d’Eugene Smith per donar ressò mediàtic a l’escàndol d’enverinament per mercuri abocat al mar d’una empresa japonesa en el poble costaner de Minamata. La tossuderia del fotoperiodista farà que l’editor de la revista Life, Robert Hayes (Bill Nighby), s’impliqui en el tema i l’enviï al Japó a cobrir la notícia.

No es pot obviar la interpretació convincent de Johnny Depp

L’any 1971 Eugene Smith començarà a cobrir el registre fotogràfic de la lluita veïnal contra l’empresa contaminant Chisso que no vol indemnitzar als afectats pels vessaments tòxics, molts amb greus malformacions i lesions neurològiques al néixer. El seguiment de les mobilitzacions i la seva implicació en la protesta al costat dels damnificats farà que trobi un sentit a la seva feina.

La pel·lícula de Levitas i el mateix Depp no s’escapa de la convencionalitat tot i que esdevé un film de denúncia dels desastres ecològics causats per l’home, un al·legat mediambientalista d’abast universal. També hi ha una petita reflexió sobre el fet fotogràfic abordant el misticisme de la fotografia analògica, amb processos tan fascinants com el revelatge de les fotografies. Eugene Smith busca la captura privilegiada d’un instant precís, vital, dotat d’una força colpidora i que alhora mogui a la reflexió. Alguna de les seves fotos han esdevingut una combinació perfecta de poesia, sofriment, emotivitat i cruesa, com la cèlebre foto El bany de Tomoko, que es reprodueix en el film, com a culminació artística de la seva feina. També es desprèn de la pel·lícula el retrat d’una forma d’entendre el periodisme compromès i combatiu dels setanta, una època d’or del periodisme que sembla haver expirat. Per acabar, no es pot obviar la interpretació seriosa i convincent de Johnny Depp, molt lluny de les astracanades habituals dels darrers temps, aquí en un registre més mesurat, i envellit oportunament.