Quaranta

La paternitat, quan les escales cap a la quarantena fan pujada
La paternitat, quan les escales cap a la quarantena fan pujada | À.G.P.

Periodista i Guionista

@ernestcauhe

Si el nano en va fer una cançó és que la cosa ja s’estava posant lletja. Ara, l’únic motiu per celebrar-los és que son oportunitat d’ascens en el calendari de vacunació. Fer-los aquest any és doble càstig, perquè el descens en l’esperança de vida ha tocat rècords històrics. Hem restat 1,6 anys a la nostra possibilitat de viure i sumat un 4 a les desenes.

Volent ser els millors pares no hem arribat ni a la sola de la sabata als nostres predecessors

És l’edat en què vam recitar als pares aquell poema de l’àvia. És l’edat en què ja ens hem adonat que no som ni un espectre d’allò que havíem somiat ser. I que el món ens ha canviat més a nosaltres que nosaltres al món. Aquesta lliçó de la desesperança que cada generació sona més atronadora. Ja ens hem trobat sols i mal acompanyats. I potser ens ha tocat tastar de prop les punxades del dolor més intens que es pugui conèixer.

Hem treballat molt, hem criat més, hem pagat molta hipoteca i molt de lloguer. Perquè avui ja no n’hi ha prou amb una feina sinó que en calen tres per poder existir a l’altura de les expectatives. Ah, les expectatives… Volent ser els millors pares no hem arribat ni a la sola de la sabata als nostres predecessors. I ens hem ocupat dels nostres problemes més que dels problemes dels altres. I diu que ja hem pres les decisions difícils que se li suposen a l’adultesa.

No hem estat protagonistes del gran salt del progrés democràtic ni de la nova revolució digital. Som la generació de l’entrepà. Entre els del tap de dalt i els de la revolta de baix, que ja creixen passant-nos la mà per la cara. I encara ens creiem importants. Tenim una dècada per endavant per intentar-ho: partir de zero i tornar a ser una mica nosaltres.