Quan torni en Charles Bronson

Una imatge nocturna del carrer la Perla
Una imatge nocturna del carrer la Perla | Cedida

Amitjan els 70 es va posar de moda un gènere cinematogràfic d'escassa qualitat artística però força tirada taquillera: el cinema de justiciers urbans, pel·lícules sempre al límit de treure'ns el feixista que duem a dins. Charles Bronson, ja gran, en va ser una de les principals cares visibles.

Quan ha tocat que la gent recuperés el carrer, els qui més han corregut han estat els qui se'l volen vendre a trossos

Vaig pensar en ell fa uns dies quan, en atansar-me al carrer Verdi a buscar-hi un bratwurst, m'hi vaig trobar l'Oktoberfest sencer. L'escena d'un munt de guiris i modernets engatats fent festa al mig del carrer mentre la gent procurava esquivar-los discretament em va evocar un record de fa uns anys, quan la lluita contra la gentrificació a Gràcia era en auge.

Una matinada, mentre tornàvem de festa amb un amic, vam veure un turista que premia insistentment un intèrfon de Verdi. Vam pressuposar que els seus companys ja deurien dormir la mona i no el sentien. De sobte, una figura baixeta i rabassuda, abillada només amb uns calçotets slip i una samarreta imperi, va sortir de la porteria: "Si tornes a pitjar et mato, coi de borratxo!". Deu segons més tard, el turista va tornar a prémer el botó. Rabent, l'homenet va tornar a sortir de casa armat amb una mà de morter i l'hi va estampar al mig del front, deixant-lo estès a terra. Un Charles Bronson nostrat.

Fa temps que la nostra Vila ha completat la seva transformació en un parc temàtic però -ai vés!- la majoria de veïns treballadors hi seguim aferrats sense marxar-ne. Quan la pandèmia de la covid va començar, molts ens pensàvem que els problemes derivats de la mercantilització dels nostres barris (turistització, encariment de lloguers, expulsió de veïns, etc.) s'atenuarien. Ens han dat una treva, però en cap cas una victòria. Quan ha tocat que la gent comencés a recuperar el carrer, resulta que els qui més han corregut a ocupar-ho tot han estat els qui se'ns volen vendre els carrers a trossos i els qui volen comprar les places a terminis.

A tots ens ha xocat veure places plenes de gent el dia final del toc de queda. Però n'hi ha prou de titllar els joves d'irresponsables? No ens hauríem de plantejar per què hem esdevingut una discoteca (alternativa) a l'aire lliure? Era normal imposar un toc de queda que prohibia les trobades a parcs i places mentre es reobria la restauració? Ens hem empassat que un sector que ens trinxa el barri i paga salaris de misèria havia de passar per davant de la nostra socialització? Ens molesta que la Virreina arreplegui adolescents de nit però no fer-hi un eslàlom de terrasses de dia?

Gràcia perd població any a any. Cada cop la feina de proximitat és més precària i els preus del sòl pugen més. La Vila, tal com la coneixíem, està al límit de desaparèixer. Si no comencem a identificar quins són els nostres problemes de fons, si no comencem a refer la Vila per a les classes populars; un dia, d'algun dels pocs antres de mala mort que ens queden, potser en sortirà un Charles Bronson a fer de justicier.

Quim Serra, exconseller de CUP-Gràcia