De l’oblit a l’orgull

Afició i primer equip masculí de l'Europa, celebrant l'ascens a Segona RFEF
Afició i primer equip masculí de l'Europa, celebrant l'ascens a Segona RFEF | Joanna Chichelnitzky

L’Europa que vaig conèixer el març de 2017 era un equip que havia jugat set partits de lliga, encara no n’havia guanyat cap, sumava quatre punts i estava un punt per sobre del descens. El meu primer partit com a redactor de L’Indepe al Nou Sardenya va ser contra el Figueres. El Nou Sardenya sempre m’ha semblat un estadi vell, però amb encant. Recordo recollir l’acreditació en aquestes taquilles claustrofòbiques, i en entrar el camp quedar una mica decebut per la poca gent que hi havia. La gespa estava amb més bon estat que actualment, i dels quatre gats que hi havia, els més grans eren asseguts i fumant a la tribuna, mentre que quatre penjats es deixaven la veu al gol mentre bevien cervesa i feien volar banderes. El partit va acabar 3 a 0, amb gols d’Abel Rita, Alberto i Èric Reverter. No em podia queixar, quin debut!

El secret de l’èxit dels últims anys ha estat el canvi de mentalitat amb la identificació de l’afició gràcies a l’ascens de jugadors de la casa, i amb el retorn de jugadors molt estimats

Les jornades anaven passant, i l’Europa que en feia una de freda i una de calenta, va acabar la temporada a mitja taula (12è), i amb un joc francament avorrit (28 gols marcats en 38 jornades). Aquella temporada em va servir per conèixer personalment dues llegendes del club com Àlex Cano, incomprensible que encara no hagi estat pregoner de la Festa Major, i Alberto.

La temporada següent va seguir el mateix tarannà, l’equip va acabar vuitè en una temporada que va acabar amb Ramon Gatell a la banqueta les darreres quatre jornades com a entrenador interí en substitució de Joan Esteva.

La 18/19 va ser la primera temporada de David Vilajoana a la banqueta del primer equip, una persona amb un caràcter especial, i un dels principals responsables en el canvi de mentalitat de l’aficionat. Un dels seus jugadors em deia off the record: "No es casa amb ningú, està boig, un dia ets titular i l’altra no vas convocat. Et fa estar sempre amb tensió. Té les idees molt clares, sempre parla d’atacar". El secret de l’èxit dels últims anys ha estat aquest canvi de mentalitat, juntament amb la identificació de l’afició gràcies a l’ascens de jugadors de la casa, i amb el retorn de jugadors molt estimats com Pastells o Jordi Cano.

La temporada passada va ser un coitus interruptus, la pandèmia va aturar-ho tot i la temporada va acabar amb un playoff exprés, una mica estrany, amb l’ascens més a prop que mai, però un empat contra el Terrassa va deixar l’Europa fora de la lluita per l’ascens. Una de les imatges que millor copsava aquesta identificació i canvi de mentalitat de l’afició va ser la rebuda de l’equip al Nou Sardenya després de caure en el playoff.

El domini d’aquest any ha estat inapel·lable, de principi a fi, i ha acabat amb un ascens i un títol molt merescut. Però més enllà dels resultats i la classificació prefereixo quedar-me amb què abans del març de 2017 cap amic m’havia preguntat mai per l’Europa, i després de l’ascens uns quants d’ells van enviar-me un missatge per felicitar-me. I és que quasi m'atreviria a dir que l’ascens no és el més important dels últims anys, el més important és que aquest Europa ha emocionat i s’ha convertit en l’orgull de tots els graciencs i gracienques que des de diferents llocs del món hem penjat la bandera escapulada.