Unitat i independentisme

Si la unitat vol dir unànime, significa que cal l’assentiment de totes les parts, i això sovint esdevé un impossible paralitzant
Si la unitat vol dir unànime, significa que cal l’assentiment de totes les parts, i això sovint esdevé un impossible paralitzant | Pexels/Andrea Piacquadio

Periodista. Journaliste, Itonai

@lluisbou

L’independentisme sap que sense unitat no pot tirar endavant la creació d’un estat, però alhora aquesta unitat el bloqueja. Fins ara no ha aconseguit sortir d’aquesta contradicció. 

Israel va decidir declarar la independència el 1948 en una votació 6 a 4

I el problema és que la unitat implica que el qui arrossega més les cames o és més conservador a l’hora de concretar, té a la pràctica el dret a veto, perquè la presa de decisions es vincula a la unanimitat. Si la unitat vol dir unànime, significa que cal l’assentiment de totes les parts, i això sovint esdevé un impossible paralitzant. 

Podem mirar altres processos d’independència, i veurem que això s’ha superat prenent els acords per majoria. Així es va fer amb la independència d’Israel el 1948, amb un moviment sionista moltíssim més fragmentat que el catalanisme.  El Consell Nacional jueu, que era una mena de Consell per la República a l’estil hebreu, va formar un protogovern format pels 13 líders dels diferents grups existents. D’aquests 13 líders, 10 van prendre el 12 de maig la decisió de declarar la independència, no pas per unanimitat sinó per majoria (3 no van poder assistir físicament a l’acte). El resultat va ser ajustat: 6 van votar fer el pas, entre ells Ben Gurion, i 4 s’hi van declarar en contra. I aquest resultat ajustat no va ser cap impediment per declarar la independència, que es va oficialitzar el 14 de maig del 1948. En aquest cas no hi va haver una allau de suposats mitjancers de Madrid proposant terceres vies, sinó que eren els mateixos Estats Units els qui ho feien, però els hebreus en van fer cas omís. Ben Gurion va llegir doncs al Museu de Tel Aviv la declaració d’independència que havia redactat el Consell Nacional. El primer govern provisional de Ben Gurion també va ser molt fragmentat, i va reunir ni més ni menys que 9 partits. La formació del primer ministre, el laborista Mapai, només hi tenia 4 ministres. I se’n van sortir.