Dilluns a Andorra

Imatge de l'Andorra-Gibraltar de dilluns passat a l'Estadi nacional d'Andorra
Imatge de l'Andorra-Gibraltar de dilluns passat a l'Estadi nacional d'Andorra | A.B.

Director de L'independent de Gràcia

@albertbalanza

L'arrencada de setmana m'agafa insòlitament a Andorra, on hi pugem amb l'M a ampliar experiències extraordinàries del petit país que és Gibraltar, tal com ara fa dotze anys hi vam anar amb el primer vol Barcelona-Gibraltar des del Prat. Tot el que sé dels yanitos, més enllà d'haver entrevistat en una ocasió l'exministre principal Peter Caruana i d'alguna escapada torrista, ho he après de l'M, que n'és un expert en història i en l'empremta dels menorquins al Penyal al segle XVIII, quan tots dos territoris pertanyien a la mateixa corona.

Aquestes dinàmiques futbolístiques no surten als grans mapes de l'Euro(co)pa dels Estats

Però avui la cosa va de futbol: a l'Estadi Nacional d'Andorra hi ha un partidàs amistós que respira nova normalitat, la de dues seleccions que s'escapen del mainstream de l'Euro(co)pa dels Estats. En sabem ben poc d'aquestes dinàmiques futbolístiques que no surten als mapes, encara que aquestes realitats estiguin a pocs quilòmetres de casa: entre els jugadors que reconeixem, després d'haver fet un màster accelerat, hi ha Ilde Lima, el 6 d'Andorra, únic jugador reconegut al Guiness, juntament amb el finlandès Jari Litmanen, que ha jugat quatre dècades al futbol oficial, o també el capità gibraltareny Roy Chipolina, que ja suma 50 matxs suant la samarreta vermella (avui van de blanc), o també Dayle Coleing, porter del Glentoran a Irlanda del Nord.

L'endemà no es parla de res més a les portades dels diaris nacionals andorrans i a les xarxes socials gibraltarenyes, mentre en aquelles valls dels Pirineus segueix la vida aixecant edificis moderns amb uns mètodes de risc constructiu només comparables a Nova York i els seus ciutadans viuen i treballen en un marc mental propi.