Basar-se en la pròpia realitat i no en la creença sobre l'altre

Assaig de l'11 de setembre a Pi i Margall, a la Festa Major 2015
Assaig de l'11 de setembre a Pi i Margall, a la Festa Major 2015 | A.B.

Si voleu publicar les vostres cartes en aquesta secció, envieu-nos un correu electrònic a redaccio@independent.cat

En els darrers segles aquest país havia proporcionat les condicions de l’existència i expectatives als seus habitants, basant-se en la pròpia realitat catalana, present i com a projecte –economia, societat i llengua-, especialment amb el catalanisme, malgrat l’exclusió exercida per Espanya, evident en l’apropiació de recursos. Aquella es situa al marge de l’època –capitalisme, raó, ciutadania...- darrere un jacobinisme purament doctrinal, buidor que impedeix la formació d’un estat normal. I les iniciatives modernitzadores del Principat de Catalunya, anant per davant la relativament reduïda població pròpia, el seu suport real, han patit la reacció nacionalista: dictadura de Primo de Rivera i primer franquisme, especialment. 

Les institucions  sempre inerts, les més autèntiques també, –democràtiques i d’autogovern en aquest cas- no han impedit una apropiació/desviació econòmica sense precedents cap a Espanya

La novetat de la postdictadura al Principat és la implantació del discurs únic de l’Espanya / democràcia –i el seu correlat invers, les doctrines etnicobalcàniques pseudocatalanistes que el reclamen- i es passa a basar-s’hi.  Democràcia? Les institucions  sempre inerts, les més autèntiques també, –democràtiques i d’autogovern en aquest cas- no han impedit una apropiació/desviació econòmica sense precedents cap a Espanya, que necessita doncs més exclusió, com saben els catalans empresonats  per la seva grandesa humana. Espanya manté també la negació de la racionalitat capitalista –rendibilitat econòmica i/o social de les inversions-, que alguns voldrien establir aquí també, on a més s’amplia l’immobiliario-especulatiu i turisme massiu. Aquelles condicions de l’existència s’han esvaït.

Què hauria fet el catalanisme, crec:

1) la societat proposa horitzons basant-se en la pròpia realitat –i no es tanca mentalment en Espanya i  la dependència

2) els partits i altres, representant els interessos dels diversos sectors, cohesionen socialment,  atreuen complicitats permanents fora del Principat i circumstancials a la resta de l’estat, enfilant-se així la progressió a la sobirania i la democràcia.

Margarida Rubió i Rodríguez