Taula de diàleg, jugada mestra

La taula de diàleg que impulsen Aragonès i Junqueras arriba a destemps
La taula de diàleg que impulsen Aragonès i Junqueras arriba a destemps | Torsten Dettlaff/Pexels

Periodista. Journaliste, Itonai

@lluisbou

Menahem Beguín i Anwar el Sadat van crear el 1977 una taula de diàleg exitosa. I la clau va ser que van encetar la negociació en el moment precís. La clau va ser el Sinaí. Israel el tenia en el seu poder i Egipte hi estava molt interessat perquè sempre l’ha reivindicat. I Israel volia aconseguir que el país àrab més important el reconegués, i tancar així un dels seus flancs bèl·lics, el més important. 

En operacions d’aquesta mena sempre cal un Sinaí per negociar i aquí no hi és

A Catalunya, la taula de diàleg que impulsen Pere Aragonès i Oriol Junqueras arriba a destemps, amb un gran desequilibri entre les dues parts. No es fa la taula després de les primeres passes de la independència, sinó després de la intervenció de Catalunya amb el 155 i quan encara l’Estat manté la repressió a través del Tribunal de Comptes i amb més de 3.000 represaliats. 

En el cas de la taula de diàleg d’aquí no hi ha cap Sinaí per intercanviar. Aragonès vol aconseguir un referèndum pactat i l’amnistia, però no té res a oferir a canvi amb pes suficient. Pedro Sánchez el que vol aconseguir és que Catalunya es “retrobi” amb la via autonomista, i tot el que pot oferir se circumscriu en aquesta òptica. Arribats a aquest punt, el resultat és previsible. 

No es pensin que en el conflicte àrabo-israelià no hi ha casos fallits com els de la taula d’aquí. Allà en diuen irònicament el “targuil ha-mabrik” (la “jugada brillant”), i habitualment suposa la caiguda del govern. Aquí en diem, també irònicament, “jugada mestra”. I veurem com acaba.