L’honor ha estat nostre

Josep Maria Felip (Gràcia, 1930-2021)
Josep Maria Felip (Gràcia, 1930-2021) | Albert Benet

In memoriam

En Josep Maria Felip (Gràcia, 1930-2021) forma part de l’onze ideal d’europeistes més genuïns que he conegut mai. Pel seu caràcter afable, per la seva ironia anglosaxona i pel seu positivisme innat. Però sobretot, per la seva fidelitat i l’estimació  cap al Club Deportiu Europa. Amb senzillesa i sense estridències i amb una bona educació exemplar, en Felip ha estat una persona propera amb tothom i entregada com poques. Gairebé 78 anys de soci, avalen el seu compromís amb l’entitat gracienca, de la qual n’ha estat directiu i soci d’honor.

La reobertura del camp li va permetre celebrar en directe el campionat de lliga, com ja ho havia fet en les temporades 1961-62 i 1962-63; un comiat feliç i just per a un europeista honest i agraït

Donat d’una memòria extraordinària, recordava el seu primer partit al vell Sardenya, un Europa-Reus (4-3) de la temporada 1941-42, que “vam acabar guanyant després de remuntar un 1-3 en contra”. Corrien els anys de la postguerra i empès per un veí seu del carrer Torrijos que treballava al quiosc de begudes del camp es va fer soci de l’Europa el dia de Tots Sants del 1943. D’aquells primers anys de la dictadura recordava sense cap bri de nostàlgia com els jugadors saltaven al camp (de terra) bo i cridant “Franco, Franco, Franco” i proclamaven  “Arriba España!”, des del cercle central.

També revivia amb orgull el fet d’haver estat present al desplaçaments més curt que ha fet mai l’equip escapulat i al més llarg. El primer, de menys de 100 metres, quan l’Europa va visitar el Barcelona Amateur (6-0) el 1944, al camp de l’altra banda del carrer Sardenya (Ca l’Hortal). “Era un terreny petit però de gespa natural, on de vegades hi entrenava el primer equip del Barcelona”, explicava. El més allunyat, en canvi, va ser a Beirut (1999), de més de 3.000 km, essent ja directiu europeista. “Va ser una gira plena d’incidents i aventures però ens ho vam passar força bé”, rememorava.

Viatjar i fer uns bons àpats eren algunes de les seves altres passions. Amb la seva esposa, Elvira Montardit i varis matrimonis del club o amics de tota la vida van voltar mig món sense desconnectar mai del futbol. Sovint, havia de buscar un telèfon per a trucar el seu amic Ramon Vergés (Al cel sia) i demanar-li el resultat de l’Europa.

Uns resultats que aquesta temporada triomfal també va poder seguir primer des de l’hospital gràcies a la tauleta digital que l’amic David Prats li va cedir amablement  i en el tram final des del Nou Sardenya, malgrat la seva feblesa física. La reobertura del camp li va permetre celebrar en directe el campionat de lliga, com ja ho havia fet en les temporades 1961-62 i 1962-63. Va ser un comiat feliç i just per a un europeista honest i agraït, el penúltim d’una generació que ens deixa un llegat immens d’humanitat i bonhomia. Perquè la història de l’Europa no només la protagonitzen els futbolistes, que sovint passen de llarg un cop han cobrat, sinó que també l’escriuen socis com en Felip. Sense ells, el club és avui més fred i virtual.