La pandèmia ha estat un factor decisiu per consolidar el model actual de teletreball que moltes empreses i administracions –motivades per diferents raons- estan implantant a les seves organitzacions. És evident que moltes professions, allunyades ja dels models de producció fabril, semblen haver estar concebudes per permetre la feina des de casa. No em pertoca ficar-me en un jardí i analitzar els pros i els contres d’aquest model. Però sí voldria aturar-me en reflexionar sobre una qüestió tan domèstica com simbòlica dels nostres temps. I és la dedicació de molts teletreballadors a estar davant d’una pantalla, primer, per motius de feina i després com a eina per l’oci o les relacions socials. En el passat, qui no s’ha sentit interpel·lat quan hom deia que passava més temps amb companys de feina que amb la seva família? O qui dels boomers aquí presents no ha sentit dir dels seus pares que ja estava bé de fer petar la xerrada al carrer o fer puntades a la pilota i que vinga nano puja a casa a fer els deures de l’escola?

Potser que posem de tant en tant la pantalla en negre perquè no se’ns quedi la ment en blanc

El carrer o les xerrades de cafè de la feina han estat (i continuaran sent però de forma diferent) un pegament social d’una forma de la que potser no érem massa conscients fins que molts hem hagut d’orientar el temps, l’espai i les eines laborals cap a l’àmbit domèstic i amb un nou agent com és la pantalla.

Les pantalles són els nous vells companys de feina. És un intermediari alfa que ens domina i ara passem més hores amb les pantalles que amb la família i les puntades de pilota ja no es fan al carrer sinó a les pantalles i fem el cafè davant una pantalla.

És clar que la societat ha canviat de pantalla però convindria potser que posem de tant en tant la pantalla en negre perquè no se’ns quedi la ment en blanc, vagi a ser que –parafrasejant el microrelat d’Augusto Monterroso– quan vaig despertar, la pantalla encara estava allà. Pantalles.