Equilibri i respecte

La Matinée Vallmitjana, el 2019
La Matinée Vallmitjana, el 2019 | Eduard Hervàs

Fa mesos que la Vila viu un debat ben viu a l’entorn de la protecció patrimonial, de la protecció i recuperació del verd, de la necessitat d’habitatge social. El fet és que aquests temes s’han barrejat, quan aparentment podrien ser independents, i ho han fet arrel de les intencions del Districte de construir pisos dotacionals en a la finca de les casetes del carrer Encarnació i de l’alzina bicentenària, i a l’Interior d’Illa del carrer Astúries, on s’ubica un taller artesà del segle XIX i es perdria un arbre centenari. S’ha produït una col·lisió entre tres necessitats, igual d’importants: La protecció del patrimoni, la recuperació i ampliació del verd públic, i l’habitatge social. En aquesta col·lisió sembla que guanya la construcció d’habitatge social en detriment de les altres dues, atès que el Districte la prioritza i és ell qui la fa col·lidir amb les altres dues. Diverses plataformes veïnals han alçat la veu per protegir patrimoni i verd, i en cap cas- al contrari- s’han oposat a l’habitatge social. Tanmateix el fet que la prevista construcció d’habitatge faria perdre patrimoni (interior d’Illa), significaria una construcció volumètricament exagerada que afectaria estèticament les casetes modernistes del carrer Encarnació i – de dur-se a terme els plans de l’Ajuntament- generaria una ombra ara inexistent sobre l’azina bicentenària alhora que podria posar el perill, per proximitat constructiva, les seves arrels, ha generat oposició i protesta entre diverses plataformes i organitzacions veïnals. 

Diverses plataformes veïnals han alçat la veu per protegir patrimoni i verd, i en cap cas -al contrari- s’han oposat a l’habitatge social

Sabem que la Vila no és un espai fàcil: Té una trama urbana densa, consolidada, i que trobar-hi espais per a l’habitatge social és complex, però tal com hem dit més amunt, les tres necessitats han de poder garantir-se amb polítiques menys curtterministes , de més envergadura planificadora i més valentia política.

Construir per destruir no sembla una bona política progressista; a vegades sembla que encara no ens hem alliberat de l’herència porciolista i tot s’hagi de resoldre construint, quan ens trobem en un moment de debat sobre els límits del creixement, i no és la Vila precisament un lloc per fer-hi més parets i pisos. Les alternatives -com algunes plataformes veïnals hem manifestat amb insistència- han d’anar en la línia d'intervenir en pisos buits, blocs sencers ( l’Armadillo, la Janela...) en solars abandonats, en edificis afectats que poden incloure habitatges (Edifici de laboratoris Viñas...), i mai -mai- col·lidint amb altres necessitats vitals del barri. No cal explicar la importància de conservar el patrimoni arquitectònic (carrer Encarnació, carrer Igualada...) tot i que sembla que les catalogacions pateixen anèmia, amb una ignorància imperdonable de les administracions; un patrimoni arrasat per anys de franquisme i per les lleis del mercat que passen per damunt de les institucions, també en els anys de règim constitucional. No obstant això, nosaltres entenem el patrimoni com quelcom més ampli que els edificis i els espais naturals; defensem una idea de patrimoni global, holística, que inclogui la memòria històrica, la sentimental, els referents populars intergeneracionals d’una vila antiga: allò immaterial, tan constitutiu de les gents d’un lloc. Quantes vegades hem sentit a la gent gran lamentar-se de la desaparició d’un espai emblemàtic? Que no passa el mateix amb les botigues històriques que estan desapareixent a Barcelona? No és només la botiga que desapareix, desapareix una història compartida, un referent. És així com entenem la nostra lluita, des de la sensibilitat màxima amb cada una de les necessitats, i per tant, amb un respecte sagrat per a cada una d’elles.

La Vila de Gràcia no és un plànol; no és un projecte tècnic; no és un barri que admeti presses polítiques, és una joia que no permet intervencions de traç gruixut.

Amics del Verd i del Patrimoni de Gràcia