'Dune', hipnòtic relat messiànic

Fotograma de 'Dune', de Denis Villeneuve
Fotograma de 'Dune', de Denis Villeneuve | Cedida

Després de l’esquarterada versió Dune del nord-americà David Lynch de l’any 1984, un estrepitós fracàs de taquilla, Denis Villeneuve agafa el relleu i s’atreveix a filmar una primera part d’una nova adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Frank Herbert. Aquest relat emblemàtic del gènere de la ciència-ficció, que arriba ara a la gran pantalla de la mà del realitzador canadenc sense amagar la concepció faraònica del projecte, parteix d’un guió coescrit per Eric Roth i Jon Spaiths. Mentrestant, el rodatge de la segona part romandrà a l’espera dels resultats en taquilla d’aquesta primera entrega. 

És una experiència immersiva, una pel·lícula subjugadora i captivadora

Un vibrant pròleg ens presenta el planeta Arrakis, un món desèrtic que té una espècia que flota en la seva atmosfera, una valuosa matèria primera, recol·lectada amb grans màquines per la casa dels Harkonen, mentre els seus habitants, els Fremen, lluiten clandestinament contra aquest espoli. El punt d’arrencada mostra com els Harkonen abandonen Arrakis tot cedint l’explotació del planeta als Atreides. 

Denis Villeneuve, un conreador nat del gènere fantàstic amb films com La llegada (2016) o Blade Runner 2049 (2017), excel·leix aquí en la seva posada en escena, tant vistosa com virtuosa. Fa gala d’una concepció visual i escenogràfica de gran elegància que treu profit sobretot de l’aspecte més matèric i físic de l’essència del desert. Un entorn inhòspit, pràcticament sense vida, on els Fremen s’han sabut adaptar. Trobem un organicisme sorprenent. Villeneuve ha armat uns helicòpters que recorden les llagostes o les libèl·lules i armes secretes a la manera de mosquits espies. Tot i el futurisme, també sobta veure decorats i vestits d’estètica antiga, medieval o aràbica. S’insisteix molt en l’aspecte més físic i matèric, privilegiant interiors de pedra, tot d’una aparença pètria, de gran austeritat, reminiscències de l’antic Egipte. Tenim dosis d’espectacularitat, de megalomania, però per damunt de tot preval la idea d’un blockbuster d’autor, on el toc personal del realitzador és determinant per damunt de les concessions fàcils a l’efectisme d’efectes digitals. Una de les imatges emblemàtiques són els cucs gegants que engoleix tot allò que es mou i que es mouen enmig la profunditat de la sorra del desert on s’hi amaguen. La seva boca és com un cràter, un maelstrom, imatge poderosa que situa a l’espectador en el vòrtex d’aquest remolí letal. A més, Hans Zimmer crea una banda sonora impactant. Al capdavall, Dune és una experiència immersiva, una pel·lícula subjugadora, captivadora.