Respostes a unes respostes (i 2)

Part posterior de l'edifici de Balet i Blay, abans de l'enderroc
Part posterior de l'edifici de Balet i Blay, abans de l'enderroc | Cedida

Segona part de l'escrit fet amb motiu de la pèrdua d'un dels edificis emblemàtics del Coll-Vallcarca, Balet i Blay (L'Independent 858). L'Ajuntament el podria declarar Bé cultural d’interès local, una categoria de protecció de patrimoni cultural. Aquesta declaració la fa el ple dels Ajuntaments de més de 5.000 habitants i el Departament de Cultura de la Generalitat els ha d'inscriure al Catàleg de Patrimoni cultural de Catalunya. Aquesta declaració, però, s’ha de dur a terme amb la tramitació prèvia de l’expedient administratiu corresponent, en el qual ha de constar l’informe favorable d’un tècnic en patrimoni cultural. 

Que assumim la pèrdua no vol dir que ens heu derrotat; farem el millor centre d'interpretació del cómic i l'animació a Terrassa

El tècnic en patrimoni cultural pot ser un historiador, un arquitecte o un arqueòleg. Pot donar-se el cas que aquest informe el redactin conjuntament dues d’aquestes persones. Sigui qui sigui la persona que l’ajuntament sol·liciti per elaborar l’informe, és necessari que sigui coneixedor del bé immoble que es vol declarar BCIL. Un cop l’informe tècnic estigui resolt, en el cas dels municipis amb més de 5.000 habitants, es transmet la documentació aportada (acord del Ple i informe del tècnic en patrimoni cultural) a la Delegació Territorial del Departament de Cultura, per tal que s’inscrigui al Catàleg de Patrimoni Cultural Català. 

Des del districte asseguren que seguiran amb converses amb la propietat per intentar trobar un acord que pugui ser d’interès per a totes les parts, per exemple als baixos del nou edifici. 

A quines converses es refereixen? Els propietaris no sabien res del nostre projecte, llavors de què continuaran les converses? L’edifici va estar més de cinc anys buit amb uns cartells per llogar-lo o per vendre’l. Fins i tot els propietaris van demanar a l’ajuntament si havia algun projecte que s’avingués amb l’edifici. Aquí el consistori no va dubtar-ho, simplement va actuar amb la seva capacitada incapacitat, la seva eficaç ineficàcia, la seva humil prepotència, i sobretot amb una demostració de desconeixement d’un projecte i un patrimoni del que mai han tingut cap interès, malgrat la de vegades que per part del nostre grup i de moltes més entitats i veïns se’ls hi ha demanat. 

Tot i això, pel grup de memòria del barri i altres col·lectius que s’han sumat a la defensa de l’immoble creuen que el districte de Gràcia s’hi ha posat tard. No es que s’hagin posat tard, es que no s’han posat mai, perquè no hi ha hagut voluntat política de fer res. Les explicacions d’ara son simples excuses, perquè mai reconeixeran que l’han cagat, i si donen qualsevol explicació es gràcies a una pressió veïnal. 

Finalment, tal com es preveia, aquest edifici ha estat enderrocat. S’ha comès un atemptat a la cultura popular, gràcies al talibanisme d’un consistori prepotent i ignorant. Crec que és el moment d’acceptar que hem perdut una vegada més i aquesta és la definitiva, tanta brega, tanta lluita, remenar caixes i demés estris d’un lloc a un altre, caixes amunt, caixes avall, vigilant les humitats, preparant i classificant per fer exposicions temàtiques, esporàdiques. 

Normalment quan s’accepta que s’ha perdut, és perquè hi ha algú que ha guanyat, en aquest cas el guanyador ha estat la droperia d’uns consistoris (3 legislatures) que no han estat a l’altura d’un barri, d’unes entitats i d’uns veïns que no mereixen una desatenció tan atesa. Acceptem la pèrdua de l’últim vestigi que ens quedava en el barri de Tinta i Paper, on es podria fer aquest projecte, ja no ens queda res. Però el que assumim la pèrdua no vol dir que ens heu derrotat, farem el millor Centre d’interpretació del còmic, la historieta i l’animació a Terrassa, amb la col·laboració de l’Associació Col·leccionista de Terrassa i l’Ajuntament de Terrassa. 

També voldria referir-me amb tot el respecte i admiració que mereix la família Marsans, propietaris de l'immoble, al quals no hi tenim res que retreure’ls, tot al contrari, manifestar el nostre agraïment per la seva disposició i amabilitat de posar-se en contacte amb nosaltres a través de la seva representant, la senyora Teresa Marsans, amb la que varem tenir una entrevista de més de dues hores amb una conversa afable i reveladora dels motius i raons de la seva decisió d’enderrocament i nova construcció, d’una propietat que només els aportava despeses. 

La família Marsans va ser amb altres famílies els promotors i financers de la construcció del Viaducte de Vallcarca, i també va fer la donació de l’edifici més emblemàtic de tot el districte, conegut com a Can Marsans, després Los Polacos  i actualment i des de fa més de trenta anys com Alberg de Joventut Mare de Déu de Montserrat, formant part de la xarxa d’albergs XANASCAT, de la Generalitat de Catalunya. 

Josep Callejón, Grup d'Estudis Coll-Vallcarca