Torna la Copa al Nou Sardenya, i que es repeteixi la història
No té la charme de la Coupe de France o la history de la FA Cup, però la Copa d’Espanya –cal posar-li el nom d’un personatge?- segueix sent una competició especial. No massa ben vista pels grans, sí que té significació pels –pocs- equips no professionals que hi participen. Entre ells, evidentment, l’Europa... potser també per estar poc habituat a disputar-la!
Tenim ben fresca aquella eliminatòria contra el Màlaga a finals dels 70, no hem oblidat la de l'Espanyol i la de l'Andorra
Deu ser per això que alguns tenim ben fresca –tot i haver passat ja més de 40 anys- aquella eliminatòria contra el Málaga de finals dels 70 a la Copa del Generalísimo -EPND-. Veure al vell Sardenya jugadors habituals a les col·leccions de cromos –a TVE sortia el Madrid i prou- resultava temptador. I més davant dels nostres ídols del moment. Recordo haver gaudit veient com el guardià Pep Rovira, el contundent Balsera o el ratonil Sagrera –ningú no llançava les faltes com ell- plantaven cara. Del rival em fixaria amb el porter Palomo –nom impensable en l’odiós futbol modern- i Jantunen, un... finlandés! -en aquella època, poc menys que un marcià-. I davant de tots, el defensa internacional Macías –aquest sí, EPD- amb qui recordo que un grup de gent es va quedar parlant –jo només escoltant, la vena periodística encara no era prou gruixuda- a tocar dels vestidors, al final del partit. Una situació –la gent donant-li la ma i tocant-lo amistosament- impensable ara. En el fons, només eren escapulats feliços pel 3-3, per la imatge de l’Europa, pels gols de Saura i per gaudir d’un dia de Tots Sants diferent.
Que toqui un equip amb trempera; millor l'Athletic que l'Alcorcón
El meus records tenen continuïtat al partit de tornada. A La Rosaleda el 5-0 va ser inapelable... però a casa, tota la família davant la ràdio escoltant els resultats de Copa, vam obrir els ulls com plats quan el locutor –devia ser RNE, poc més hi havia llavors- va dir: “Málaga, 0 – Europa, 5”. El meu pare –i, de retruc, la resta- vam reaccionar amb fredor. Impossible. Segur que era a l’inrevés, com va corroborar el propi comentarista pocs minuts després en repassar la totalitat de la jornada...
Tampoc he oblidat enfrontaments posteriors a la ja Copa del Rei (ex, ara). El de mitjans dels 80, i ja treballant per l’Sport, contra l’Espanyol. Prèvies pantagruèliques als xiringuitos de la Barceloneta –EPD, altre cop- i el gol de Bermejo a Sarrià –ja sabeu...- I l’últim amb l’Andorra. El gol de penal de Samper –un dels de la anomenada Mútua de Terrassa- a l’anada i el posterior KO al petit camp d’Aixovall, on també hi era.
Ara torna a tocar Copa, la del preparat. Dos desitjos: que toqui un equip amb trempera –millor Athletic que Alcorcón- i que el rival accepti jugar en una superfície deteriorada amb una il·luminació deficient. Vaig viure in situ com el València no posava cap pega a fer-ho, fa uns anys, al futbolí de la UE Llagostera (EPD, finalment). Esperem que es repeteixi la història.