El dia de l'alzina

Les Casetes d'Encarnació
Les Casetes d'Encarnació | À.G.P.

El mes de novembre d’enguany farà tres anys de l’ocupació veïnal del jardí de l’alzina i de les casetes del carrer Encarnació. Tres anys durant els quals les victòries (veïnals, també) han estat moltes, però... Aquest és el problema: que sempre hi ha un però. Portem gairebé tres anys, més de mil dies— alguns molt llargs, gràcies al collonavirus—, defensant la causa, tenint cura del verd i la biodiversitat, fent assemblees, debatent, reivindicant, compartint, creant campanyes, fent difusió, escrivint— articles, actes, posts a xarxes socials—, pensant-hi, reunint-nos, escoltant, atenen, regant, patint... I a cada pas, hi ha alguna pega.

Tres anys portem així, i seguim atrapats en un bucle que es repeteix sense fre; ja n'hi ha prou d'inoperància

La nostra mobilització va alertar del patrimoni que perillava a l’administració, a la lluna, però... Les veïnes vam salvar l’alzina i les finques, però... El poble organitzat va tenir cura del jardí i hi va (re)tornar la vida, però... Un rere l’altre. I ha dut aquell moviment popular transversal i heterogeni de creació espontània a la banqueta, amb l’argumentació continuada— per no dir enfilall d’excuses— sobre la necessitat de dur a terme gestions administratives, legals, per seguretat, etc. O, millor dit, i encara pitjor: dempeus davant la reixa (amb cadenat) que separa el nostre jardí (teu, meu, de totes) de la ciutat encimentada, de la gent que necessita el verd. Però... Això no és tot, és clar.

L’administració, a canvi de la paciència i la confiança mentre veiem (un cop més!) l’espai abandonat, mig erm, convertint-se en abocador, (ens) promet accions i terminis que després no compleix. Un rere l’altre, també. Fins al punt que, en un tardà i lamentable exercici de sinceritat (ens) confessa que no poden complir-los, per tant, ja no (ens) en faran més. I, tot d’una, el verd que (des)esperava, i nosaltres, ja no sabem què (més) fer...

Tres anys, portem, així. Un dels quals amb les finques com a propietat pública (teva, meva, nostra). I seguim, atrapats en un bucle que, a l’estil del dia de la marmota, es repeteix sense fre. Per condicionar l’espai de cara a l’accés de persones alcen murs enormes que tapien arbres del jardí dificultant-ne la cura— i ja no diguem el gaudi; per a treure la runa (que sembla no acabar-se mai, tot i que és obvi quan es destrueixen elements com la caseta del vigilant, que havíem acordat preservar), es facilita l’accés a maquinària i operaris sense gaire supervisió que, una vegada més, compacten el sòl del jardí i arrasen amb la flora existent; a l’espera del disseny i el material per a construir una tarima que protegeixi l’alzina, hi posen unes tanques i es queden de braços plegats, perquè, total, de la fauna que hi vivia ja ben poca en queda, és igual; i, quan hi hagi temps, ganes, eines i/o pressupost, tornaran els operaris per a finar el tema, a aixecar el ciment de la part del pàrquing, que es veu que fer-ho tot d’una sola tacada era massa feina, millor en dues tandes (amb un temps indefinit entremig), per tornar a fer enrenou, espantar o destruir el que sigui que hagi crescut o hi haguem pogut plantar, crear i tingut cura... De nou.

Tres anys. Ens repetim, ho sabem (i n’estem fartes), però... Ja n’hi ha prou, no? D’antropocentrisme i d’inoperància. Autogestió. Ja. A la tercera va la vençuda. I el diumenge 7 de novembre ho celebrarem.

Assemblea Salvem l'Alzina