Forever young

Can Barça, nova destinació de Dani Alves
Can Barça, nova destinació de Dani Alves | Mario Cuadros/Pexels

Sóc mil·lènial. I generació Y. I naranjita. De la mateixa quinta de Dani Alves, el nou sant a qui s’encomana la culerada després de la mort de déu -aplicant la màxima nietzscheniana a l’adéu del 10 Messi-. 

Sí, pot; i ens entreguem a ell per reivindicar com a col·lectiu que ens queda camp per córrer

Alves i servidora compartim etiqueta amb uns altres 7,2 milions de persones a l’Estat espanyol. Aquells que quan els pregunten per una bachata tararegen Juan Luis Guerra, no Rosalies ni C-Tanganes. I n’estic convençuda que puc parlar en nom d’una immensa majoria si confesso com el debat obert arran de la notícia del retorn del lateral brasiler a can Barça m’ha tocat la fibra. No per les expectatives que -com a blaugrana- podria despertar-me haver recuperat un dels ídols de l’enyorat Barça del sextet, que també, sinó perquè tan bon punt va transcendir el fitxatge, el rum rum que se li ha passat l’arròs va inundar les tertúlies. I el pitjor del cas és que els que el veuen massa gran als seus 38 tacos ho verbalitzen sense ànim d’ofendre, un matís que escou encara més. 

“Yo soy forever young, hermano”, va exclamar Alves a la sortida del reconeixement mèdic. Amén. El moviment es demostra caminant, diuen, així que a partir d’ara haurà de demostrar que pot rendir al màxim nivell en una plantilla generació Z on la mitjana d’edat amb prou feines supera els 25 anys. Jo trenco una llança. Sí, pot. I ens entreguem a ell per reivindicar com a col·lectiu que ens queda molt camp per córrer. Que a la vida tot és qüestió de sacrifici. I d’això, els mil·lènials en tenim un màster. Perquè som -i serem- eternament joves, que diria Mel Gibson.