Què fem amb la nostra gent gran?

El tracte a les persones grans, objecte de reflexió
El tracte a les persones grans, objecte de reflexió | À.G.P.

Si voleu publicar les vostres cartes en aquesta secció, envieu-nos un correu electrònic a redaccio@independent.cat

Les residències de gent gran van ser, malauradament, una de les imatges que més es van repetir durant la pandèmia. I no per a bé. Crec que com a societat no hem resolt bé la cura de la nostra gent gran, i quan s’arriba a una edat on ja és impossible cuidar-se un mateix, apareixen totes les mancances del sistema, un sistema que al final només funciona si tens diners i recursos. 

Com a societat no hem resolt bé la cura de la nostra gent gran

El meu cas segur que s’assembla al de molta altra gent: un pare de 90 anys que ja no pot viure sol i necessita que algú el cuidi les 24 hores del dia. Per a una família amb recursos limitats, o sigui, quan tens una casa petita, on tothom treballa perquè és l’única manera de sortir endavant, fa que la residència sigui l’única solució. No pots deixar de treballar per cuidar al teu pare encara que vulguis. 

La despesa de les residències privades és altíssima (l’opció d’una pública ja va quedar descartada perquè la llista d’espera no la podíem assumir), i el retorn, pel que fa a serveis, podria millorar moltíssim. Sé que estar ben cuidat en el sentit que té totes les seves necessitats cobertes; menja bé i dorm en un bon llit. Però amb això hi ha prou? Amb les restriccions es fa difícil visitar-lo (s’han de mantenir les distàncies i hi ha molta limitació horària). Tot i que ell ha assumit que “ha d’estar aquí”, sempre sortim tristos després de veure’l perquè ens preguntem si no hi ha més opcions. I si no n’hi ha, les hauríem de trobar.

Miquel Garcia