25 anys de lluita juvenil

La celebració dels 25 anys d'Arran Gràcia, dissabte passat a Revolució
La celebració dels 25 anys d'Arran Gràcia, dissabte passat a Revolució | @La_Barraqueta

Avui, només llevar-me, he pensat que seria un gran dia. Un quart de segle no és qualsevol cosa. Com que estava nerviós per aquest gran dia, he sortit a fer una volta pel barri, pels carrers i les places de sempre, sí, aquelles on hem fet tantes pintades, on hem enganxat tants cartells, on hem fet tants concerts, actes i xerrades, on hem esquivat els cops de la policia i on hem passat tants matins, tardes, nits i matinades. Sobretot matinades. Però, com que avui anava a ser un dia especial, m’he donat el plaer d’observar els detalls. Quan he arribat a la plaça del Nord, amb el soroll de la canalla jugant de fons, m’he fixat que la façana de La Salle tenia una inclinació peculiar, en diagonal. “Arquitectura de disseny”, he pensat, d’aquesta que tant s’estila últimament a Gràcia. Però també m’ha sobtat que l’edifici del davant tingués la façana paral·lela a La Salle, amb la mateixa inclinació. Seguint cap avall, he vist també que allà on s’acaba el carrer Alzina hi ha un altre edifici amb les mateixes característiques. 

Hem intercanviat una mirada de complicitat i hem coincidit en una cosa: que la història que ens precedeix és la llum que guia la lluita que continua

M’he quedat una estona amb la incògnita donant-me voltes pel cap fins que he vist una senyora gran que venia amb el carro del mercat, i, com que era un dia especial, he decidit preguntar-li que perquè eren així, aquelles façanes. “No coneixes la història de la Via-0?”, m’ha dit. I és que es veu que l’any 1953, en ple procés de sotmetiment dels Països Catalans a ser el balneari d’Europa i quan començaven a desaparèixer les fàbriques de Gràcia, un pla urbanístic franquista va decidir partir la Vila en dos trossos, fent una autopista urbana des de Lesseps fins a Joanic, permetent la construcció d’edificis més alts i obligant a quasi trenta mil veïnes a marxar de casa. Aquest pla urbanístic va ser una sentència condemnatòria per a les gracienques, però una condemna que ens ha donat la vida. Ens van condemnar a lluitar. Només així podíem mantenir l’únic que teníem, que era el nostre entorn, les nostres veïnes, els nostres carrers, les nostres places, la salutació cordial de cada matí a la fornera, l’anar a demanar sal a la veïna del tercer, el dia 14 d’agost a la nit enllestint el guarnit o treure la cadira al carrer per petar la xerrada amb una cerveseta. 

“Tot això”, em deia la senyora gran que venia amb el carro del mercat, “no ens ho van aconseguir arrabassar perquè ens vam organitzar i vam plantar cara”. Semblava satisfeta del seu relat, de les seves batalletes, tot i que es notava que les recordava amb nostàlgia. “El barri ha canviat molt” m’ha dit. I jo he intentat animar-la. “Doncs avui celebrem el 25è aniversari d’Arran Gràcia”. “Però, i què hi té a veure una lluita de fa més de 50 anys amb el 25è aniversari d’Arran Gràcia?”, m’ha contestat. 

Doncs que aquest atac contra la Vila de Gràcia no es va acabar amb la derrota de la Via-0, sinó que s’ha intensificat més que mai. Amb l’excusa del “Gràcia, posa’t guapa” han carregat la Vila de cosmètics que intentaven amagar la realitat que hi havia sota. I dic “intentaven” perquè no ho van aconseguir, era una realitat que no es deixava amagar, que sabia que Gràcia es posava guapa només per a aquells que tenien les butxaques plenes. La Via-O i tantes altres lluites de Gràcia són la nostra herència, l’herència que ens ha deixat una base sobre la qual construir, l’herència d’aquelles que van lluitar en moments més difícils que el nostre perquè nosaltres poguéssim anar més enllà, l’herència que ens va permetre respondre al desallotjament del Tres Lliris de Travessera amb l’okupació de la comissaria, convertir el barri en un camp de batalla quan ens van treure el Banc Expropiat, irrompre a l’hotel de Plaça del Sol per cridar que a Gràcia no hi volem més turisme, obrir totes les escoles per votar l’1 d’Octubre, encadenar-nos al Drac del Parc Güell per reivindicar que ha de ser per a les veïnes i no pas privat, organitzar-nos als comitès de vaga del 8 de març amb l’Assemblea de Feministes de Gràcia, lluitar contra l’explotació laboral que es produeix a les grans superfícies del barri, aturar l’enderrocament de l’Alzina i les casetes d’Encarnació, respondre amb contundència a tots els atacs feixistes que hem rebut al Casal, a la Barraqueta i als altres espais, desplaçar-nos de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar per celebrar les diades dels Països Catalans, organitzar cada any unes festes majors de les joves i per a les joves, fer una marxa de torxes cada cop que hi havia una agressió masclista al barri, ser a primera fila a la Batalla d’Urquinaona, posar els nostres cossos davant de les portes per aturar els desnonaments, organitzar xarxes d’aliments durant la pandèmia, organitzar les primeres manifestacions post-confinament per reactivar la lluita, protestar contra l’empresonament de Pablo Hasel i aguantar els cops de la policia a l’encapsulament de Gran de Gràcia, expulsar a cops de puny les paradetes que Vox ha volgut posar al barri, omplir la Vila sencera de blau quan l’Ajuntament dels Comuns ha intentat arrabassar-nos el Tres Lliris. 

“En definitiva, és l’herència” - vaig dir-li a la senyora gran que venia amb el carro del mercat - “que ens ha permès seguir amb la seva lluita, amb la vostra lluita”. 
Hem intercanviat una mirada de complicitat i hem coincidit en una cosa: que la història que ens precedeix és la llum que guia la lluita que continua. Per totes les àvies que van lluitar abans que nosaltres. Per totes les joves que lluitem i ho seguirem fent incansablement. Visca l’Assemblea de Joves de Gràcia, visca Arran Gràcia, visca el moviment juvenil, visca la Vila de Gràcia i VISCA LA TERRA!

(Discurs pronunciat en la celebració del 25è aniversari de l’Assemblea de Joves de Gràcia - Arran Gràcia)