In memoriam: Escrit per ser llegit en l'Any Triadú

Albertí i la seva companya, Isabel Sanagustín, en una imatge retrospectiva
Albertí i la seva companya, Isabel Sanagustín, en una imatge retrospectiva | A.B.

Text que Jordi Albertí va escriure per a l'homenatge a Joan Triadú

Us he de confessar, primer de tot, que per a mi és un privilegi inesperat que pugui participar en aquest acte d’homenatge a Joan Triadú. He d’agrair aquesta possibilitat a l’amic Albert Balanzà, director de la revista L’Independent de Gràcia. 

Aquest fet, que m’hagi estat cedida la plataforma gràcies a L’independent, m’ha fet pensar en el nucli del que us volia dir, la capacitat tant de la persona com de la revista de ser presents arreu o, millor dit, de ser presents on cal, on cal intervenir, on cal comprometre’s, d’on cal formar-ne part. Deixo ara la revista per centrar-me en la figura de Joan Triadú. 

Joan Triadú va tenir, des de ben jove, la citada facultat de ser on calia. I no és pas perquè li vingués regalada, no. Ni pensar-ho. Ell no provenia de cap família d’aquelles que en la postguerra havien salvat els mobles, per dir-ho d’alguna manera. Ni tampoc d’aquelles que havien format part de la intel·lectualitat salvadora. No. És la cultura qui el va seduir a ell per mera convicció personal i així es va trobar immers, sense adonar-se’n, en els cenacles que lluitaven per la recuperació de la llengua, de la cultura i, en el seu cas, sobretot, de l’ensenyament. 

El que va fer en tots aquests àmbits i altres, com ara la crítica literària i la seva activitat com a escriptor o poeta, és fàcil de saber-ho clicant un cercador d’internet. Però crec que avui es tracta d’anar un pas més enllà... 

Per exposar aquesta voluntat ferma de l’homenatjat per ser present, com us deia a l’inici, als llocs més inesperats així com més conjunturalment oportuns, deixeu que us faci avinent tres casos que vaig viure de manera directa i personal: 

1. El setembre de 1970, provinent de Cassà i després de contactar amb la Fundació Artur Martorell, arribo a Barcelona. Em rep la pedagoga Marta Mata i m’envia a fer pràctiques a l’escola Ton i Guida. Al cap d’un temps, m’assabento que aquella escola, experimental en tants aspectes, té una junta protectora i Joan Triadú en forma part...
2. Al cap d’uns anys de moure’m entre les bambolines de l’ensenyament, faig la sol·licitud al Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC) per tal d’obtenir una certificació legal dels cursos que impartia en el marc del programa d’immersió lingüística que aleshores tot just començava a treure el nas. I allí qui hi havia? El senyor Joan Triadú, en nom d’Òmnium Cultural, amb la seva cara entre ferrenya i empàtica. Sempre a mig somriure.
3. L’any 1983, juntament amb la meva companya, vam obrir la botiga Els Tres Tombs, a la part baixa de la plaça de Gal·la Placídia. Volíem innovar en el sector comercial de les joguines i dels llibres infantils. Al cap de pocs dies d’obrir, sabeu qui es va acostar a la botiga? Com no podia ser diferent, ell. El senyor Triadú que per proximitat veïnal ens havia descobert. Sempre més va ser un client fidel. Tant és així que quan, anys més tard, vam publicar una revista efímera, La Nòria, ell no va dubtar a acceptar de participar-hi. Lamentablement, l’únic article que ens va oferir va restar inèdit perquè ens vam veure obligats a tancar... Després ja va sobrevenir la seva mort... 

Ja ho veieu, ell era capaç tant d’empènyer un carro com un patinet, tant podia ser que el seu compromís recorregués el claustre més aviat plàcid del campus universitari com córrer per davant dels grisos a les manifestacions dels anys setanta. 

El seu compromís, així com la seva veu, era potent i, sobretot, escoltat i seguit. 

Un fet curiós és que aquest magnetisme personal va ser descobert ja fa molts anys per un altre jove escriptor, el britànic Arthur Terry. 

Permeteu-me, doncs, que ara clogui aquesta petita intervenció amb un poema molt especial, el que ell, Arthur Terry, va escriure el 1950 dedicat a la seva figura. Fixeu-vos, és un poema d’homenatge al nostre HOMENOT molt avant la lettre ja que fa més de setanta anys que es va publicar, quan ell tot just en tenia 29. 

Què hi va veure Terry en ell? Potser hi va endevinar el mateix que nosaltres avui: una rosa inesperada o un mot que ja començava a sortir dels seus llavis closos per cremar o per guarir. Escoltem-lo:

Per a Joan Triadú
 
El minut terrible 
que conté 
una bala o un poema 
aplega en la buidor 
les cares ambigües 
dels morts. 

Tancat 
dins el moment nu, 
qui aguaita conté l’alè 
per la rosa inesperada 
que sorgeix 
de l’enllosat dels seus somnis.

I el mot sense llavis, 
amb el seu ferro roent, 
li escorxa la carn, 
per cremar i per guarir.

Arthur Terry. 31 de juliol de 1950 

Moltes gràcies per la seva atenció, Jordi Albertí.