En l'adéu de Jordi Albertí

Jordi Albertí, en una imatge retrospectiva de l'any 2011
Jordi Albertí, en una imatge retrospectiva de l'any 2011 | Cedida

En Jordi Albertí ens ha deixat. Sabíem que passaria i que se n’aniria, però el moment, esperat, temut i mai desitjat, és igualment trist.  El seu espai buit és dels que costaran molt d’omplir. Se’n van els millors acostumem a dir quan perdem algú molt apreciat i respectat. Aquest cop és cert. Ja sabem que el torn acaba arribant a tothom, però ara li ha tocat a un dels millors. Un amic. No seré imparcial, ho sé, però ja fa molt que vaig aprendre que la imparcialitat són els pares. 

En Jordi Albertí ha estat un català carolingi. Des del nord. El seu caràcter i el seu tarannà personal era ben bé d'arrel centreeuropea

En Jordi Albertí ha estat un català carolingi. Dels del nord. Sempre que ens veiem l’hi deia. Ell somreia sorneguer. No era pas de riure obertament. Nascut a Cassà de la Selva (Gironès) el 1950, el seu caràcter i el seu tarannà personal era ben bé d’arrel centreeuropea. Culte, ordenat, treballador, cartesià, auster, equilibrat, analític, seriós, contingut, creient no dogmàtic i tolerant fins l’infinit. Tossut, també. O, si ho preferiu, tenaç, que és la paraula que trobem quan volem endolcir el mot. Una tenacitat que el permetia dur a terme les moltes idees que bullien dintre del seu cap. 

En Jordi va arribar a Gràcia a primers dels anys 80 del segle passat. I va fer bé de venir-hi. A Gràcia, hi són benvingudes aquestes persones. Tenia una capacitat inesgotable d’endegar projectes culturals i de portar-los al límit. No us desgranaré tots els projectes que va pilotar perquè la setmana passada ja se’n feia ressò l’Albert Balanzà en aquestes pàgines. Era un picapedrer de la cultura. Pacient i sempre convincent. 

Culte, ordenat, treballador, cartesià, auster, equilibrat, analític, seriós, contingut, creient no dogmàtic i tolerant fins l'infinit

De tots els projectes d’en Jordi em quedo amb la botiga Els Tres Tombs, de joguines i de moltes altres coses, i amb l’Editorial Gregal. A la botiga de Gràcia és on el vaig conèixer. Era la base d’operacions des d’on, amb la Isabel Sanagustín, planejaven i executaven els seus projectes. I també em quedo amb l’editorial perquè vaig tenir l’honor d’inaugurar-la amb la publicació d’una obra escrita per mi. Mai no l’hi podré agrair prou. Totes dues propostes culturals demostren la seva capacitat de treball i de compromís amb Gràcia i amb el país. 

La vida no li va ser fàcil. Amb la seva inseparable companya Isabel formaven una parella forta, que s’alimentava de les diferències de caràcter de tots dos. I mira que n’eren de diferents. Junts van haver d’afrontar un munt d’avatars familiars, alguns molt i molt complicats, que a d’altres els haguessin pogut trencar. A ells, en canvi, els van unir encara més. 
Tot el que, al llarg dels anys, feia i escrivia (té un grapat de llibres publicats) tenia un marc molt definit i insubornable: Catalunya i la seva llengua. Sempre que calia, tant a Gràcia com quan va tornar a viure ben a prop d’on va néixer, era el primer de la llista en posar-hi el coll. 

Ens queda la Isabel, la seva companya de vida, improvisadora i optimista nata, a qui haurem de saber cuidar. S’ho mereix, ara que la mort del Jordi i el record d’una vida sencera colze amb colze es converteix en una pesada llosa. T’estimem, Isabel. 

Jordi, aquests darrers tres anys han estat duríssims i, malgrat la teva força de voluntat, la malaltia ha pogut amb tu. Amb el teu cos, que no amb la teva petjada. Que la terra de la teva Catalunya carolíngia, de Catalunya en definitiva, que ara cobreix el teu cos, et sigui lleu. Per part nostra et ben asseguro que serem fidels al teu record i, pel que fa a mi, també al país i a la seva llengua com tu sempre vas voler. Bon viatge, amic! 

“...o potser morirem
i serem llavor
dels Països Catalans.”
(Fragment de la versió lletrada de 2 i 15, música popular valenciana recollida per Al Tall).

Joan Lafarga, geògraf